Endevina, endevinalla
Al final d’aquest article us plantejaré una endevinalla. Abans, però, posem-nos en situació.
La decisió de Laboratorios Ordesa de tornar a Catalunya té una lectura política: Aquesta firma, i potser altres que la seguiran, ha decidit retornar a Catalunya just després que l’independentisme hagi sortit del govern. Això, el PSC s’ho pot apuntar com un èxit propi, però és també l’expressió d’un fracàs democràtic.
Quan la Caixa i el Banc Sabadell van traslladar les seus, just després de l’1 d’octubre, ho van fer gràcies a un decret fet a correcuita pel govern Rajoy, i esperonats per les pressions de la Moncloa i de la Casa del Rei. La decisió es va justificar per la retirada de fons i per la por a la inseguretat jurídica. Però cap personatge rellevant del món econòmic català va alçar la veu per dir que en un sistema democràtic el sufragi s’ha de respectar, o almenys s’ha d’intentar comprendre. Si els senyors Fainé i Oliu haguessin dit en veu alta que no es pot ignorar l’opinió dels electors, i haguessin pressionat Rajoy perquè obrís un diàleg sincer amb la Generalitat, les coses haurien pogut anar diferent.
La decisió de les grans empreses catalanes va ser una coacció als ciutadans, una manera de dir que, si no votaven de manera més assenyada, hi hauria un càstig. És el mateix que va fer el rei en el seu discurs del dia 3 d’octubre, el mateix que van fer les porres de la policia en el referèndum, i el mateix que ha fet l’aparell judicial des d’aleshores ençà. Es pot dir, doncs, que la democràcia a Catalunya ha perdut valor: La governança del país la decideixen els votants, però els votants estan condicionats per la coacció d’altres poders de base no democràtica.
Si a això hi afegim el fet que diversos líders de l’independentisme són a l’exili o inhabilitats perquè se’ls ha exclòs arbitràriament de la llei d’amnistia, que moltes lleis del Parlament català han estat anul·lades pels tribunals espanyols, que ens regim per un sistema de finançament injust i que porta anys caducat, i que el mateix Estatut de Catalunya, aprovat en referèndum, no ha entrat mai en vigor a causa de la famosa sentència del TC, podem convenir que la democràcia catalana és una democràcia de baixa qualitat. Aquest fet, justament, és el que va provocar el Procés Sobiranista, però no es pot dir que una dècada després les coses hagin anat a millor.
De fet, el que ha passat a Catalunya ha establert un precedent perillós per al conjunt de l’Estat, cosa que alguns demòcrates espanyols porten temps denunciant. Ara és el govern del PSOE i Sumar, que té el suport dels sobiranistes catalans i bascos, el que pateix les escomeses dels poders no democràtics de l’Estat. Des de la poderosa plataforma del Gran Madrid que comanda Isabel Ayuso, una coalició cada cop més ferrenya d’elements conservadors de la justícia, l’alt funcionariat, l’Íbex i els principals grups de comunicació ha posat setge a Pedro Sánchez. La democràcia espanyola també està corcada, però a diferència del que passa a Catalunya, a Espanya aquesta amenaça és benvinguda per una part molt rellevant, potser majoritària, de l’electorat. Són els hereus de l’anomenat franquisme sociològic. El PSOE sap que no se’n sortirà sol: Necessita el suport dels nacionalismes perifèrics que aposten per una reforma profunda de l’Estat. La finestra d’oportunitat s’ha obert una miqueta, però no gaire, i no sabem per quant de temps...
I ara, l’endevinalla: Si Catalunya és un país dividit sobre el concepte d’Espanya, i Espanya és un país dividit sobre el concepte de democràcia, com podem aconseguir una Catalunya plenament democràtica?
