Enganyar tothom tot el temps
La contundència és com les excepcions: cal dosificar-la perquè no perdi el valor que és intrínsec al concepte. Si l’excepció permanent és un oxímoron –les excepcions, per definició, no poden convertir-se en norma sense desvirtuar-se–, abusar-ne, de la contundència –banalitzar-la, en certa manera– fa que torni aigualosa, descafeïnada, buida de contingut. I, tanmateix, aviat farà dos anys que l’excepcionalitat va esdevenir rutina; aviat farà dos anys, també, que les contundències van començar a perdre força i que la defensa vehement de qualsevol decisió, mesura o argument es va anar assemblant, cada vegada més, a la conquesta desesperada d’un darrer reducte de credibilitat; a l’equilibri precari entre el rictus convençut, la retòrica ornamental, la veu ferma i la mà tremolosa, especialment en l’àmbit de la comunicació política i institucional.
Les conseqüències socials i individuals d’aquesta dinàmica pandèmica d’excepcionalitat habitual i contundència fràgil són ben diverses, però n’hi ha dues que generalment s’imposen i que estan molt lligades l’una a l’altra: la desconfiança, per una banda, i, per l’altra, el cansament, dos ingredients que, amb el temps, poden traduir-se en una barreja d’apatia i de passivitat molt estesa. I és que quan les sentències 'definitives' se succeeixen l’una rere l’altra sense que s’hi detecti cap espurna de lògica interna o cap voluntat de coherència –i, sobretot, quan tot allò definitiu s’ha d’escriure sempre entre cometes– es produeix un fenomen inevitable: les persones de naturalesa escèptica s’apunten al cinisme sense pal·liatius; les que d’entrada donaven validesa a allò que els deien els polítics, els experts, els portaveus sobtadament mediàtics abracen progressivament la malfiança, el desconcert i la sospita.
Durant la pandèmia també hi ha hagut un parell de perfils que feien de contrapès als altres, com és el cas dels individus que combatien les suspicàcies alienes a cops d’optimisme i d’humor resignat. No obstant això, fins i tot els tarannàs més positius tenen un límit, així que no es pot esperar que les mateixes persones que calmaven els nervis recordant que, “segons els experts”, amb un 70% de població vacunada hi hauria immunitat de grup, posem per cas, ara preservin intacte l’optimisme en llegir que aquesta immunitat serà previsiblement inviable amb un 100%, fins i tot.
És evident que la crisi sanitària en què encara estam immersos no es podia preveure de cap de les maneres, i això imposava necessàriament un cert grau d’improvisació. Ara bé: el que és més difícil de pair, allò que pot repartir escepticismes a tort i dret entre els qui, per exemple, llegeixin aquest darrer titular sobre la immunitat de grup, és la manca flagrant d’humilitat que han demostrat tants polítics, portaveus o experts; la incapacitat per reconèixer la pròpia impotència, ignorància o incertesa; el flirteig impúdic i generalitzat amb uns gestos i unes afirmacions que amb prou feines escenificaven un succedani impostat i sobreactuat de contundència. I ser testimonis d’aquesta falta de rigor i de modèstia –gens excepcional, sinó molt repetida al llarg dels mesos– a l’hora de comunicar les poquíssimes certeses que encara ara tenim amb relació al covid-19; adonar-nos que gairebé res del que s’ha previst i sentenciat amb anterioritat –com el percentatge necessari per assolir la immunitat de grup– té gaires probabilitats de coincidir, ni que sigui vagament, amb la realitat que ens espera; tot això, i no els missatges conspiranoics i les absurditats negacionistes, és el que alimenta l’amenaça més gran de totes, que bàsicament es tradueix en un pensament del tipus “bah, no n’encerten ni una”; en un “anem a fer la nostra que tanmateix no ens podem creure res”.
Els individus que acabin incorporant aquesta perspectiva seran perillosos per a la resta, perquè quan el descrèdit es consolida internament, les actuacions són les pròpies de qui renuncia a seguir consells i precaucions. A més, és cert que durant la pandèmia se’ns ha infantilitzat molt –la informació se’ns ha donat a vegades amb comptagotes, a vegades maquillada, a vegades fragmentada–, i ja se sap què passa quan a un infant li vas confirmant o prometent coses que després no pots complir: encara que l’incompliment de la promesa no sigui ben bé culpa teva, cada compromís o planificació no resolts aniran alimentant la incredulitat de la criatura, que a partir d’aleshores actuarà com qui sap que els resultats i les conseqüències dels seus actes no tenen gaire a veure amb la relació causa-efecte que se’ls ha explicat.
Ja ho va dir Abraham Lincoln: pots enganyar tothom durant un temps; pots enganyar algunes persones tot el temps; però no pots enganyar tothom tot el temps.
