Ser enlloc
Ma mare és de Palma. De pares bunyolins però nascuda i criada a Ciutat. Com manava la tradició, ella i mon pare es varen casar a la parròquia de la núvia: el Sagrat Cor, en els Hostalets. Fins que no va es va casar mai no va viure realment a Bunyola, però així i tot conec poques persones d’una 'bunyolinitat' més granítica i entusiasta.
Fent el viatge en sentit contrari, jo vaig néixer a Bunyola però allà sempre m’hi vaig sentir com un cos estrany, una nota dissonant, tumoral i molesta. Ja fa més temps que visc a Ciutat que al lloc on vaig néixer i aquí m’hi sent, diria, prou a gust. Com a mínim tan a gust com crec que pot sentir-se algú com jo en una ciutat X. No sé si som palmesà (tenc una teoria al respecte de la 'palmesanitat', però la deixarem per a una altra ocasió), però sí que tenc clar que aquest és el meu lloc, encara que només sigui perquè la llista d’afectes i desafectes acaben en combat nul. Palma i jo empatam: ens estimam a estones i per moments ens volem matar. El que vendria a ser un matrimoni convencional.
Quan em demanen per Bunyola em sent com si parlessin de la meva primera parella o del meu millor amic de l’escola primària. Hi va haver algú amb el meu nom que els va conèixer, que va viure allà i allò, però no el reconec. Només tenc clar que no som ben bé jo; que potser ho era, però ja no: és algú completament estrany i amb qui em costa sentir cap mena de lligam íntim. Som, per a mi mateix, un complet estrany.
Tampoc és que tengui molt clar qui som ara mateix ni qui seré demà, però com a mínim sé que no som cap dels Joans que he anat deixant enrere, que he abandonat com pells mudades, crostes d’un passat que encara em cou però del qual podria quasi parlar en tercera persona. En tot cas sempre m’he sentit còmode amb aquesta condició un poc renegada, sempre de pas, una visita incòmoda vagi on vagi: a Bunyola som un llonguet, a Palma som de poble. Què som? Som enlloc i ser enlloc, en el fons, m’agrada. Això és el que he triat, i sempre he cregut que el que tries diu més de tu que la loteria d’on neixes.
I el mateix val per a tot: la teva condició sexual, la música que escoltes, la teva feina, els teus amics... Quins són els elements que ens fan qui som i que defineixen els contorns de la nostra identitat? Què ens ha vengut donat i què hem decidit nosaltres? Què és inèrcia i quant hi ha de voluntat? Perquè jo diria que mereix més tenir la nacionalitat d’un país algú que s’ha jugat la vida creuant la mar en un bot foradat que algú que va néixer en un bocí de terra qualsevol sense cap mena d’esforç ni fatiga. O que algú que s’ho sent tant a dins que decideix transitar s’ha guanyat ser considerat home o dona o el que li doni la real puta gana.
En tot cas, quin bassiot estrany aquest de la identitat, no? I ens hi passam el dia xipollejant.
Sovint parlam de la nostra identitat com d’un objecte robust, definit, estanc, inamovible i permanent; però dubt que siguem cap d’aquestes coses. Amb un poc de sort som un procés, alguns fermentam, altres ens dissolem. Alguns asseguren que evolucionen un poc, però en realitat és tot ficció i dialèctica: en general, funcionam per simple estratificació: el jo d’avui és l’animal que ha devorat el jo d’ahir, un paràsit covat en el seu propi cadàver, una crisàlide perpètua. Que esgotador, això de viure i ser.
