Ni Thomas Alva Edison, l’inventor nord-americà que va desenvolupar la producció en massa d’energia elèctrica, hauria pogut imaginar-se que les festes de Nadal s’acabarien convertint en una espècie d’apoteosi de la bombeta, humil aparellet que ell va patentar l’any 1879. El seu competidor, el croat Nikola Tesla, autèntic mag de l’electricitat, tampoc s’hauria pensat mai que el seu nom es convertiria a començaments del segle XXI en una marca de cotxes fabricats pel màxim abanderat del capitalisme salvatge, el totpoderós senyor de Twitter i dels automòbils elèctrics, Elon Musk, ara també mà dreta de Donald Trump.
I tanmateix, això és justament el que ha passat. La polarització, la crispació violenta de les nostres societats, fa que literalment qualsevol cosa pugui ser utilitzada com a bandera política, en especial per part dels populismes d’extrema dreta: des del tap reciclable de les botelles de plàstic fins a l’ostentació de vehicles que cremen combustibles fòssils, passant pels acudits grollers, tot és susceptible de ser usat per satisfer la necessitat que tenen les noves dretes de mostrar-se arrogants, prepotents, “sense complexos” com a ells mateixos els agrada dir.
Els llums de Nadal fa temps que destaquen dins aquesta onada d’apropiacions dretanes d’elements de la realitat. Als advertiments sobre la necessitat de prendre mesures per evitar problemes ecològics i mediambientals, que solen venir de veus de científics o de sectors progressistes, la dreta respon amb una espècie de rebel·lia infantil i irracional, basada en un individualisme ferotge i en la vindicació d’una idea de llibertat que consisteix a fer allò que a un li ve estrictament de gust, deixant de banda qualsevol idea de bé comú.
O també (i aleshores tenen sempre les de guanyar) a fer coses que se suposa que agraden a tothom, o almenys a la gran majoria. Per exemple, a tothom li agrada el turisme. A tothom li agrada construir il·legalment en rústic i en zones inundables. A tothom li agrada culpar els migrants dels seus problemes. A tothom li agrada entrar als llocs pegant crits, conduir per les carreteres com si fossin a una pel·lícula de flipats. A tothom li agrada anar a platges saturades i amb la música a tot volum, i insultar-se a crits amb els que gosin dir-los que abaixin el volum. En fi, a tothom (o a una gran majoria) se suposa que li agrada viure com un cunyat.
Llums cridaners i excessius
I per la mateixa regla de tres, se suposa també que a tothom, o a la majoria, li encanten les il·luminacions nadalenques. Com que en algun moment l’esquerra va gosar dir que tal vegada, potser, per ventura, convindria atenuar la despesa en aquest tipus d’enllumenats superflus, l’aposta de la dreta és concloent: per Nadal més enllumenat que mai, més potent que mai, més ornamentat que mai i més estès que mai. El batle de Badalona competeix amb el de Vigo –tots dos tallats amb la mateixa destral grossa– per veure qui el té més gran, l’arbre nadalenc fet de llums de colors. Ayuso torna a presentar Madrid com una capital de la llibertat i l’alegria de viure, amb un enllumenat nadalenc que mareja. A Palma, el batle Martínez i el camarada Javier Bonet li donen llums a voler, fidels a la seva consigna: si no vols brou, tassa i mitja. Els llums cridaners i excessius lliguen bé amb l’arc floral en honor de la Beata, amb les imatges religioses a la façana de l’Ajuntament, amb la recuperació de les corregudes a la plaça de toros.
La cosa és que algú l’ha de penjar, tota aquesta lluminària. La fotografia d’Ismael Velázquez que il·lustram amb aquest text ens mostra un empleat (un immigrant; per a això sí que no els molesten) enfilat dalt d’una grua posant globus de llum entre fanals d’aquests historiats, de ferro amb virgueries, que hi ha en alguns carrers del centre de Palma. Seria un debat oportú plantejar si la despesa excessiva de recursos públics en despeses d’aquest tipus no és una forma de malversació.
D’aquesta manera, i amb l’ajut sempre ben disposat dels amics i saludats habituals (de la restauració, de l’hostaleria, de l’especulació immobiliària), van fent de dia en dia una ciutat més grollera, més retrògrada, més inculta, més ocupada per un mal gust que passa gust d’exhibir-se insolent. No venceran ni convenceran, però les llumeneres de la dreta ens ompliran de caspa. I després costa una feinada treure-se-la del damunt.
