“Ensenyar a pensar, sentir i estimar”
Pere Vergés, un dels notables pedagogs del segle XX, definia amb les paraules del títol els objectius de l’educació. Tot un programa que va presidir el gran esforç educatiu de l’Ajuntament de Barcelona des del 1908, any de l’aprovació del pressupost de cultura, fins al 1939; i encara més enllà, perquè va aconseguir salvar algunes de les extraordinàries escoles que s’havien construït en el període anterior, i que van poder mantenir una pedagogia diferent, molt vigilada, això sí, durant l’etapa franquista.
Com a ciutat tenim un gran llegat educatiu que va permetre una certa recuperació als anys seixanta i setanta, però poc utilitzat en l’actual etapa democràtica; els temps han canviat i l’educació ha estat concebuda, seguint tendències mundials, com una acumulació de títols de cara al mercat de treball més que com una construcció de les personalitats joves. Aquests dies, però, de la mà de l’Ajuntament de Barcelona, coincideixen un conjunt d’iniciatives que ens acosten a aquell passat d’esplendor pedagògic. El Museu d’Història de Barcelona ha impulsat i publicat un treball excel·lent de Cèlia Canyelles i Rosa Toran, historiadores que coneixen a fons la política educativa a la nostra ciutat: Escolaritzar Barcelona és un recorregut per diversos moments des de l’any 1900 fins al 1979, seguit de relats d’escolarització de l’alumnat de l’Escola Baixeras i de dos instituts. Paral·lelament, l’Ajuntament ha inaugurat una exposició al Born i ha publicat el llibre Per una educació en llibertat. Barcelona i l’escola. Hi veiem reconstruïts els ambients escolars de les diverses èpoques, començant per aquella Barcelona dels carrers negres on les criatures vivien arraulides, amb cossos neulits -en paraules de Joan Maragall-, i en la qual les escoles municipals, la del Bosc, la del Mar, tantes altres que van anar seguint, i les colònies escolars van suposar una obertura cap a la muntanya, els banys al mar i el sol per a les criatures dels barris pobres. També se celebraran un conjunt d’actes, començant per una taula rodona el dia 28 titulada “De la instrucció a la llibertat”.
Cal felicitar l’Ajuntament per aquestes iniciatives. No es tracta només de recuperar la memòria històrica; l’encert educatiu del primer terç del segle és inqüestionable, i conté tresors pedagògics que encara no hem igualat del tot i que ens són indispensables. Cada vegada que torno a llegir sobre l’obra educativa d’aquella època se’m fa més patent el que podria ser avui Catalunya si el franquisme no ho hagués destruït gairebé tot. Se’m fa patent també un altre aspecte: els grans canvis educatius necessiten voluntat i direcció política i, alhora, direcció pedagògica i professorat motivat. Si falla algun d’aquests components, és molt difícil que s’aconsegueixi el salt necessari en els temps adequats.
En el moment actual, tenim una gran part del professorat motivat per fer un canvi que va justament en la direcció que va preconitzar Pere Vergés i no en la de memoritzar xifres i noms que ara són al nostre abast en un clic. Ho hem vist en els darrers anys, amb el moviment d’Escola Nova 21, que va mobilitzar tants equips docents. El procés independentista, però, ha canalitzat tota l’energia cívica des del 2017, i ha fet passar a segon terme qualsevol altre objectiu col·lectiu. La pandèmia ha reblat el clau. La renovació pedagògica ha estat present en alguns diaris, com l’ARA, però gairebé absent del debat públic. Alhora, ha faltat voluntat i direcció política, i, des del meu punt de vista, també una direcció pedagògica que permetés anar construint la nova metodologia necessària a partir de les innovacions en els centres. Perquè aquesta vegada la innovació sorgeix a partir de les escoles i d’alguns instituts; és el professorat qui s’adona que els vells mètodes i perspectives educatives han quedat obsolets i cal canviar-los. Però no es pot demanar al professorat que, a més d’educar i d’experimentar, construeixi un discurs general i el difongui. Ni, òbviament, que piloti una transformació que requereix mitjans, suports, complicitats, actituds, que només poden venir de les administracions i d’una ferma convicció en la importància de l’educació.
L’Ajuntament de Barcelona va ser aquest motor en el passat amb el pressupost de cultura, fallit però que va establir un precedent, i amb una obra cultural i educativa encara avui admirable; que ara torni a posar damunt la taula la revisió d’aquest passat em fa esperar que torni a constituir-se en aquest motor i que, a través del Consorci d’Educació, arrossegui també la Generalitat a la meravellosa aventura de ser de nou l’avantguarda educativa de Catalunya, d’Espanya i d’Europa. Una Europa sovint encara massa dominada pels tecnòcrates per entendre que allò que és essencial en l’educació és precisament ensenyar a pensar, a sentir i a estimar. És a dir, a esdevenir éssers humans complets.