Ensenyar els pits, una transgressió feminista?

Que encara algú s’enfadi o es neguitegi perquè una cantant surt a l’escenari amb els pits al descobert és gairebé una anècdota divertida. De veritat això pot resultar escandalós quan sabem que mig país passa les vetllades enganxat a tota mena d’espectacles pornogràfics? Quan la vestimenta de la majoria d’actrius i cantants es basa en ressaltar els òrgans considerats més eròtics? Quan s’ha deixat enrere l’erotisme de la insinuació, aquell del turmell vist i no vist, i s’ha apostat per unes imatges com més sexis millor?

La polèmica té molt d’entreteniment d’estiu, i no valdria la pena comentar-la si no tingués un rerefons complicat i no resolt. El feminisme és forçosament transgressor, que si no, no hauríem trencat els motlles que ens oprimien. Però ¿tota transgressió duta a terme per una dona és feminista, i per tant alliberadora? No està tan clar, òbviament. Així que no va malament fer-hi una pensada, sobretot si tenim present que aquests dies hi ha hagut opinions de tota mena al voltant de la imatge d’Amaral i la seva cançó, clarament provocadora i reivindicativa.

D’antuvi tendim a pensar que Amaral té raó, i que exigir la igualtat entre homes i dones en l’exhibició del cos és un pas més cap a una igualtat encara no aconseguida. Si un home pot mostrar el pit nu, per què no una dona? Que els pits femenins siguin tabú no és més que una convenció cultural, igual que no mostrar el cul; o com la de no mostrar el cabell femení entre els musulmans. En cultures diferents de la nostra ho considerem una mostra de dominació dels homes, que imposen a les dones com han de ser, com s’han de vestir, què poden o no poden fer. Però quan es tracta dels nostres pits, ah, això és diferent, són els nostres costums i això no es toca. De manera que quan algú trenca el tabú i posa al descobert l’absurd de la diferència, sembla que totes fem un pas endavant. 

Hi ha, però, una petita contradicció, que és la que dona interès al tema. Els homes sempre han cosificat les dones; per poder exercir la dominació d’un grup damunt un altre una condició essencial és negar la igualtat entre els membres dels dos grups: els dominats han de ser inferiors, no han de ser subjecte decisori i amb drets, han de ser sobretot un objecte, un cos a disposició del grup que domina. Per això les dones som vistes fonamentalment com a cossos, cossos provocadors, la visió dels quals aparentment trastorna els homes i els pot fer cometre ximpleries. Per defensar-se’n, les dones han d’amagar el cos; mostrar-lo és incitar a posseir-lo. Si elles l’amaguen, la gràcia és poder veure’l, una manera simbòlica de posseir-lo una mica. En ensenyar un tros més de cos, en certa manera, les dones reafirmem pertànyer al destí designat, ens deixem posseir simbòlicament; ells hi guanyen una mica.

És per això que el gest d’Amaral (en solidaritat amb companyes que havien ensenyat els pits i havien estat censurades o criticades) parteix d’una trampa. I és per això que moltes dones han negat que mostrar els pits en un espectacle o com a reivindicació sigui una acció feminista. Alliberadora perquè reclama la igualtat, sí; però també reafirma l’ús dels recursos tradicionals femenins per aconseguir notorietat i visibilitat, perquè no deixa de ser un reclam fet a partir de la capacitat de seducció sexual. Seducció no per la teva veu, les teves cançons, la teva presència, sinó perquè has atret un públic que vindrà sobretot encuriosit per la nuesa dels teus pits. Per veure’t com un objecte excitant i, en certa manera, disponible. 

Resulta sorprenent la resistència de molts homes a acceptar que les dones som molt més que un cos atractiu, reproductor, desitjable. La selecció espanyola de futbol femení fa una gran proesa i es proclama campiona del món; aquestes noies utilitzen la seva força, la seva destresa, el seu cervell, no el seu poder eròtic; però immediatament hi ha un descerebrat que intenta recordar-los que el més important d’elles és el seu erotisme i que d’això en pot disposar com vulgui; és a dir, que facin el que facin són dones, cossos sexuats i disponibles; la resta és anècdota. En altres esports es demana a les jugadores una vestimenta sexi. Que juguin bé o malament, què importa? Se les segueix veient principalment com a dones, com a cossos per ser mirats i posseïts, no com a persones capaces de superar, amb una raqueta a la mà, la majoria dels homes. Cadascú al seu lloc, que quedi clar. 

I mentre això sigui així, ensenyar els pits no és una acció feminista, perquè reafirma el paper d’objecte sexual al qual ens ha confinat la societat patriarcal. Potser algun dia podrem reivindicar la nostra capacitat de seducció i la seva bellesa. Encara no hi som, noies, i, com sempre, cal avançar en zig-zag, que hi ha coses que encara no toquen.