Ensenyat i els extremenys

Només tenc un amic extremeny. En Jonatham, el setembre de 2013 –recordau una manifestació simultània a Palma, a Eivissa, a Formentera i a Maó, aquells dies?– em va escriure per demanar-me si podia redactar un breu text relatant, com a ciutadà, què passava a les Illes Balears i Pitiüses. Seria llegit, em deia, en una concentració que l’assemblea popular del seu poble, Don Benito, a la comarca de Las Vegas Altas, a la província espanyola de Badajoz, faria en solidaritat amb la vaga de docents. Entre sorprès, agraït i corprès, vaig acceptar. Faltaria més.

Aquests dies hi he pensat per una viralitat. El president del Consell de Mallorca, Miquel Ensenyat, va deixar en evidència la portaveu de Ciutadans a la institució insular, una madona anomenada Catalina Serra que no havia sentit anomenar en la vida i que hauria de fer empegueir la seva família, a propòsit d’una moció absurda que qüestionava, un cop més, la unitat de la llengua catalana amb els dois de sempre. El tema m’avorreix sobiranament, però he de reconèixer que la sortida de n’Ensenyat, enregistrada en un vídeo que han vist milers de persones –i amb un meme graciosíssim i tot!–, va ser francament bona.

Dit això, la referència que feia al fet que ell “es demanaria”(sic) ser extremeny i poder disposar de “mil euritos” (sic) per canviar els mobles de casa, particularment, i que ningú se’m llanci a sobre, m’ha fet pensar. Ensenyat lligava la resposta a la infame i analfabeta portaveu del partit espanyolista amb la notícia recent que el govern autonòmic extremeny subvencionarà la compra de mobles a particulars. Una mesura que també han anunciat governs “amics” com el del País Valencià i no tan “amics” però de signe polític no precisament nacionalista espanyol, com el de la Comunitat Autònoma Basca. Tenc, com a sobiranista mallorquí, més que clars els efectes perniciosos de les balances fiscals i el que signifiquen els desajustos fiscals/territorials de la pell del brau per al nostre país. Ho dic, però per ventura no caldria. Tanmateix, encara que fos en l’habitual estil desenfadat del president Ensenyat, i entenent també el context en què es va donar, em grinyola la retòrica del “vull ser extremeny”. Ni que sigui formalment.

Espanya i les seves elits –en les quals cal incloure les oligarquies catalana, mallorquina i valenciana en un lloc destacat– expolia la ciutadania de les Illes Balears, però també la d’Extremadura. El problema, segurament, sigui el model econòmic que tenim a l’Estat –generat pels partits del règim–. El problema, i gros, molt gros, és el Deute. El problema és la vella maquinària de l’Estat, greixada des del segle XVIII.

És un tot un fenomen, l’actual president del Consell. Un tipus curiós, contradictori i que va prou al seu aire. Un educador social, excapellà i excambrer, que acabat d’arribar a Esporles el 1994 per dirigir, voluntàriament, el Casal de Joves, va acabar organitzant una autèntica revolució a la vila que generà una hegemonia dels moviments socials esporlerins i de l’esquerra sobiranista i ecologista que dura fins avui. Tenc bastant clar com pensa n’Ensenyat, en aquest sentit. Dit això, però, i encara que fos expressat en clau d’humor, jo no sé si enfocaria el debat –que en el fons era bàsicament combatre les bajanades de la senyora senil– en els “mil euritos” que, com a màxim, els ciutadans extremenys podran gastar en mobiliari. El discurs renovat del mallorquinisme d’esquerra no pot anar per aquí. Si altres sectors volen treballar, com fa una part del sobiranisme català, aquest discurs no em sembla malament. És el seu camí. Però si del que es tracta i es parla, avui, a l’esquerra autocentrada de les nostres illes és d’edificar una narrativa nova que vagi més enllà dels tòtems identitaris de sempre, per ventura convindria combatre l’adversari amb altres recursos. I ho dic amb el 'background' de molts greuges. De saber com de poc “solidària” amb nosaltres ha estat tradicionalment l’esquerra espanyola. Però també amb la consciència que les reivindicacions illenques no poden basar-se en discursos que, en el fons, són buits.

Bàsicament perquè, per al meu amic Jonatham i els altres companys extremenys que s’aplegaren en una plaça de Don Benito un dia de setembre de l’any 13, el dia més important serà el dia que l’adversari comú, l’Estat que ens ha maltractat a tots, esclati per donar pas a l’exercici de moltes sobiranies.