Entendre la desglobalització
La primera reunió del Fòrum Econòmic Mundial en més de dos anys, celebrada a finals de maig, va ser marcadament diferent de les moltes conferències prèvies de Davos a les quals he assistit des del 1995. Un fòrum tradicionalment compromès amb la defensa de la globalització ara estava preocupat sobretot pels fracassos de la globalització: cadenes de subministrament alterades, inflació dels preus dels aliments i de l'energia, i un règim de propietat intel·lectual (PI) que va deixar milers de milions de persones sense vacunes contra el covid-19 simplement perquè unes poques companyies farmacèutiques tinguessin milers de milions de dòlars de guanys addicionals.
Entre les respostes que es van proposar per a aquests problemes figuren “repatriar” la producció o “instal·lar-la en països fiables”, i implementar “polítiques industrials destinades a augmentar les capacitats de producció dels països”. Enrere han quedat aquells dies en què tothom semblava treballar per un món sense fronteres; de cop i volta, tothom reconeix que almenys algunes fronteres nacionals són essencials per al desenvolupament econòmic i la seguretat.
Per als que defensaven una globalització sense restriccions, aquest canvi radical ha donat peu a una dissonància cognitiva, perquè el nou conjunt de polítiques proposades implica que les normes de llarga durada del sistema de comerç internacional es doblegaran o es trencaran. Incapaços de reconciliar la instal·lació de la producció en països fiables amb el principi de lliure comerç no discriminatori, la majoria dels líders empresarials i polítics de Davos van apel·lar a llocs comuns. Pràcticament no hi va haver un examen de consciència sobre el raonament errat i hiperoptimista que prevalia durant l'apogeu de la globalització.
Per descomptat, el problema no és només la globalització. Tota la nostra economia de mercat ha donat proves de manca de resiliència. Hem estat mirant de reduir uns euros el preu sense preocupar-nos gaire per les exigències futures i això ha estat desastrós davant el covid-19, ja que ha creat cascades d'escassetat d'oferta. Com vaig advertir en el meu llibre del 2006 Making globalization work, els mercats són nefastos a l'hora de “valorar” el risc (per la mateixa raó que no posen preu a les emissions de diòxid de carboni). Prenguem per cas Alemanya, que va triar que la seva economia depengués dels subministraments de gas de Rússia, un soci comercial clarament poc fiable. Ara afronta conseqüències que eren predictibles i que efectivament es van predir.
Com reconeixia Adam Smith al segle XVIII, el capitalisme no és un sistema autosuficient, perquè hi ha una tendència natural cap al monopoli. Tot i això, des que el president nord-americà Ronald Reagan i la primera ministra britànica Margaret Thatcher van introduir una era de “desregulació”, la creixent concentració de mercat s'ha tornat la norma, i no només en sectors d'alt perfil com el comerç electrònic i les xarxes socials. La desastrosa escassetat d'aliments per a nadons als Estats Units aquesta primavera va ser resultat de la monopolització. Quan es va obligar Abbott a suspendre la producció per qüestions de seguretat, els nord-americans no van trigar a adonar-se que només una companyia era responsable de gairebé la meitat del subministrament als EUA.
Les ramificacions polítiques dels fracassos de la globalització també han quedat al descobert a Davos. Quan Rússia va envair Ucraïna, el Kremlin va ser condemnat de manera gairebé universal i immediata. Però, tres mesos després, els mercats emergents i els països en desenvolupament (EMDC, per la seva sigla en anglès) han adoptat postures més ambigües. Molts apunten a una hipocresia dels Estats Units a l'hora d'exigir responsabilitat per l'agressió de Rússia, considerant que el 2003 el país va fer servir falsos pretextos per envair l'Iraq. Els EMDC també fan èmfasi en el cas, més recent, de nacionalisme vacunal d'Europa i els Estats Units, sostingut gràcies a unes disposicions sobre propietat intel·lectual de l'Organització Mundial de Comerç que se'ls van endossar fa 30 anys. I ara són els EMDC els que han de fer front a l'embat d'uns preus dels aliments i de l'energia més elevats. Aquests esdeveniments recents, combinats amb injustícies històriques, han deslegitimat la defensa que fa Occident de la democràcia i del dret internacional.
La millor manera de procedir per als Estats Units seria mostrar una solidaritat més gran amb els EMDC i ajudar-los a gestionar els creixents costos dels aliments i de l'energia. Això es podria fer reassignant els drets especials de gir (l'actiu de reserva del Fons Monetari Internacional) dels països rics i donant suport a una forta exempció de la propietat intel·lectual pel covid-19 a l'OMC. A més, aquests preus alts dels aliments i de l'energia probablement causaran crisis de deute en molts països pobres i aguditzaran encara més les tràgiques desigualtats de la pandèmia. Si els EUA i Europa volen mostrar un veritable lideratge global, hauran de deixar de posar-se de la banda dels grans bancs i creditors que van incitar els països a endeutar-se més del que podien suportar.
Després de quatre dècades de defensar la globalització, resulta clar que la gent de Davos ha gestionat malament les coses. Van prometre prosperitat per als països desenvolupats i en desenvolupament. Però mentre que els gegants corporatius del Nord Global es van fer rics, els processos que podrien haver beneficiat tothom van generar, en canvi, enemics a tot arreu. L'“economia de vessament”, l'argument que enriquir els rics automàticament afavoriria tothom, va ser una estafa, una idea que no estava avalada ni per la teoria ni pels fets.
La reunió de Davos d'aquest any va ser una oportunitat perduda. Podria haver estat una ocasió per reflexionar seriosament sobre les decisions i les polítiques que van portar el món on és avui. Ara que la globalització ha tocat sostre, només ens queda esperar que gestionem el seu declivi millor que no n'hem gestionat l'ascens.
Copyright Project Syndicate