Entens el temps que tens?

Començar a envellir és comprendre que a tot allò que sempre hi havia estat li queda menys temps de ser amb nosaltres. Començar a envellir és entendre que el temps que passa és amb nosaltres amb qui s’acarnissa ara. Sí, començar a envellir és detectar en els nostres coetanis (mai en nosaltres mateixos) les xacres dels anys, els engreixos, la presbícia, les malalties duradores que no maten, les pròtesis diverses i aquella afirmació tan sentenciosa com definitiva: “Oh, en Tal, que ha tornat de vell”. Tornam no res, solem dir amb una parsimònia i una habitud de frase feta que no ens deixa copsar ni la transcendència, ni la poeticitat, ni sobretot la rotunditat tan ferrateriana (“Quan els cucs faran un sopar fred amb el meu cos, trobaran un regust de tu”) de l’expressió.

Els humans vivim en l’engany de fer-nos creure a nosaltres mateixos que el temps és finit, sense ser capaços de capir que qui som finits som nosaltres, que el temps no s’acaba mai, que la roda no s’atura de girar, que els astres somriuen feliços a cada volta que fan dins les seves presons eternes i orbitals.

Mentrestant, com canten els manacorins de Reïna, vivim “pensant que els dies bons ja han passat” sense voler atendre les raons que posen de manifest, de manera indubtable, que és l’avui i l’ara allò veritablement transcendent, sense nostàlgies ni projeccions paralitzants. Els dies bons, i els dolents, a partir d’una determinada edat, transiten com una exhalació per davant les nostres vides, que es van reblint de responsabilitats, amb les quals adquirim un posat greu, a voltes taciturn, que ens confereix aquella pàtina de maduresa i respectabilitat que mai no hauríem imaginat que poguéssim tenir.

Escrivia Llucia Ramis que “créixer consisteix a no tenir un lloc on tornar”. És una sentència que s’ajusta a la mallorquinitat moderna com unes malles a les cuixes d’una ioguini instagramer. Essent joves, fent el llarg camí hedonista cap a la maduresa, ens construïm la felicitat de poder tornar sempre a la casa pairal, fins que un dia la vida i la mort ens esbuquen la finca feliç que havíem pensat que sempre hi seria. I de sobte ens temem que som ara nosaltres aquella casa on qualcú pensa que sempre podrà tornar, passin els anys que passin. El temps, inexorable, que diria aquell. I la mort, sempre avinent i greu: “Fins i tot qui no té ànima, qui viu inconscient, amb la inconsciència del bestiar, plany el comiat dels sentiments, la fi dels seus dies i de la llum”, deia Toni Gomila a Acorar. Perquè així com vivim haurem de morir, i costa de conformar-s’hi, la veritat.

El professor de filosofia del nostre institut no s’atura de recomanar llibres i autors als nostres alumnes, que li responen amb un cert estrès: “No tenim temps”. Joves de desset anys que tenen tot el temps del món per viure i que diuen que no tenen temps. Una senzilla recerca a les hores dedicades a les aplicacions del mòbil constata que diàriament hi destinen tres, quatre, cinc hores. Però no tenen temps. No tenim temps. Quantes d’hores dedicam també els adults a les pantalles? Agafau el mòbil, sigueu sincers amb vosaltres mateixos, mirau quantes hores hi heu dedicat el darrer dia. Quin temps tan valuós invertim en els bits i els bytes, deshumanitzant-nos, abandonant la conversa i l’abraçada, desnonant la mirada i l’escolta atenta, mentre ens corren rabent davall els peus el planeta i la vida?

L’única cosa que no es pot comprar és la vida, la vida es gasta, diu Pepe Mújica. Serem capaços de sortir de la voràgine de la feina diària, de les hores dedicades a generar una riquesa que, quan la volem tocar amb les mans, comprenem que no existeix, que és com la por, que no és res, quan la vols veure? Serem capaços de tornar-nos a sentir humans amarats de realitat, lluny de la virtualització i el control maquinal de les nostres vides? Vencerem la tirania de les pantalles i tornarem a la lletra, a l’entusiasme i a la rialla, al contacte i a la mirada?

De quin color serà, la il·lusió del futur? Magenta o cyan?

Antoni Riera Vives és periodista