De l’article de Joan Peiró (Sants, Barcelona, 1887 - Penal de València, 1942) en el setmanari Solidaridad Proletaria (25-X-1924). Traducció pròpia. Tal dia com avui del 1911 es va fundar a Barcelona la Confederació Nacional del Treball (CNT). Tretze anys després –ara fa un segle– el vidrier d’ofici i periodista incidental Joan Peiró, un dels dirigents més lúcids d’aquell sindicat anarquista, publicava aquest article on argumentava sobre propostes unitàries de les formacions obreristes. El text fa palesa la recíproca animadversió obsessiva entre anarquistes i comunistes que s’accentuaria de forma cruenta en les lluites per l’hegemonia dins la Catalunya revolucionària del 1936-1938. També es fa evident la pugna interna a la CNT entre el sector anarquista essencialista i una facció que no detestava el marxisme.
Per nosaltres només hi ha dos sectors obreristes a Espanya: la UGT i la CNT. Ens pretenen convèncer de que hi ha un tercer sector, el dels bolxevitzants [sic]. I nosaltres, potser per indoctes i d’intel·ligència microscòpica per poder discernir els exotismes d’ara, no sabem veure el fonament lògic d’aquesta pretensió. O ho veiem massa. Els bolxevitzants han fet del front únic un tòpic, una plataforma la finalitat de la qual veurem després. Ells, com assalariats, són exigües minories en el si de la UGT i de la CNT, i tot i que estan en línia al propugnar el front únic i la unitat sindical (qui l’assolís hauria de merèixer les simpaties del proletariat), és clara la pretensió de que els dos organismes efectuïn el front únic amb els bolxevitzants que tenen dins. Que la CNT, per exemple, aixoplugui a tots els treballadors sense distinció d’idees, per als bolxevitzants no equival pas al front únic. Això només l’admeten en el cas d’absolut reconeixement de la seva personalitat de bolxevitzants, i si tenen participació activa i directa en les directives sindicals. És evident que l’objectiu de la seva campanya pel front únic no és que aquest es faci realitat, sinó l’afany de ser admesos com valor ideològic i que la transacció aliena els hi doni uns drets que no han pogut conquerir per mèrits i virtuts propis. Més encara: volent ignorar que els drets, el valor i la personalitat els donen les masses obreres –i a Catalunya, sobretot, aquestes son indiferents al gènere d’importació bolxevic– l’únic objectiu dels bolxevitzants és calmar les seves ànsies de base, per a desenvolupar el pla absorbent traçat a Moscou i sancionat per l’últim Congrés de l’ISR [Internacional Sindical Roja], pla tàctic total i absolutament oposat a tota possibilitat de front únic. Si els bolxevitzants han acceptat aquest lema moscovita: “cal combatre sense treva, repòs ni pietat l’anarquisme sindicalista”; o aquest altre, també bolxevista: “cal combatre als jefes (!!) anarcosindicalistes, acusant-los de traïdors a la causa dels treballadors i fer tot el que calgui per arrancar de les seves mans la direcció dels Sindicats”; ¿com acceptar alguna engruna de sinceritat en la croada dels bolxevitzants pel front únic, i com no creure que no malden per altra cosa que no sigui l’hegemonia problemàtica i detestable que ambicionen? No són, no seran mai, la injuria i la calúmnia, practicades sistemàticament, l’aglutinant de les diverses tendències obreres. Combatre a “alguns” dirigents anarquistes-sindicalistes, és comprensible i pot estar justificat; però calumniar de traïdors a la causa dels treballadors, a “tots” els dirigents anarquistes-sindicalistes i fer-ho sistemàticament, estrafent la tàctica dels jesuïtes, és un procediment que haurà de deixar una estela d’odis capaç d’impossibilitar tot intent d’unificació. Heus aquí una contradicció que pot deduir-se de tot el contingut subjectiu de la campanya en la qual els bolxevitzants menteixen quan propugnen el front únic.
