Entrevista a l’escultora Luisa Granero (1966)

De l’entrevista a l’escultora Luisa Granero (Barcelona, 1924-2012) que Del Arco (Saragossa, 1909-Barcelona, 1971) va publicar a La Vanguardia (29-XI-1966). Traducció pròpia. Enguany és el centenari del naixement de Luisa Granero. Li va costar molt obrir-se camí en el món de l’art a la postguerra espanyola per dos fets: néixer en una família modesta i ser dona. Del Arco va ser dels pocs periodistes que es van ocupar d’aquesta artista. A Barcelona s’han fet ara exposicions per reivindicar-la: al Reial Cercle Artístic (la passada primavera); a la Sala Parés fins dissabte vinent; i, en línia, a la Facultat de Belles Arts de la UB d’on va ser professora. 

Luisa Granero ha guanyat el premi Ciutat de Barcelona 1966 d’escultura. És el primer cop que s’atorga. Fa dotze anys em vaig entrevistar amb ella amb motiu d’haver-li concedit el premi Comtessa de Güell i marquesa de Comillas, de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona. Ha obtingut molts premis des de l’aleshores; però l’artista es justifica així: "És com anar a la guerra; necessito lluitar i veure una obra meva al costat de la dels altres. No cregui que és per a jutjar als altres, sinó per veure si puc treure un profit de les altres obres". L’escultura premiada, Bañusa número uno, és una dona nua, asseguda en una cadira corrent; en matèria definitiva, bronze, amb una pàtina de qualitat, com d’escultura desenterrada en unes excavacions. Ha resolt, en aquesta obra, al dia, un tema de sempre. –¿Lluita contra tothom o contra vostè mateixa? –En realitat és que tinc dues lluites: la lluita per voler fer les coses millor que els altres i després la lluita amb mi mateixa, perquè veig que no arribo on jo voldria. [...] –Qui mana, l’escultor o el model? –Sempre l’escultor. El model em serveix de referent. Jo amb una model prima puc fer una figura grassa, i viceversa. –Li preocupa la bellesa? –No, en absolut. Per mi la bellesa pot estar en un moviment, en una línia, en un volum. –El nu, per l’escultor, és un tòpic? –Sí; mai no passa de moda. –Els grecs vestien les figures, amb plecs, ¿algú els ha millorat? –Pensi que sota aquests plecs hi ha el nu i no oblidi els plecs gòtics d’alguna escultura a les catedrals. –Però vostè no fa gaires figures vestides. –Les de compromís. –És que encara hi ha qui veu immoralitat en un nu? –És que un nu ha de ser una obra d’art, no una dona nua. [...] –Quina en porta ara de cap? –Un grup de dues figures ajagudes a terra. –Ja està feta l’escultura? –Dins de mi, sí. –Diuen que l’escultura és dins d’un bloc i només es tracta de treure el que sobra, ¿dona per bona aquesta definició? –Aquesta definició és lapidària. –Vostè té gran facilitat, ¿quins problemes, que no s’ha plantejat, voldria plantejar-se? –Si li digués, em creuria massa ambiciosa: m’agradaria fer una catedral. –¿Tota ella o només la part d’escultura? –Naturalment, l’escultura. –Tant li fa l’estil de la catedral? –O bé moderna o gòtica. –Li dono el temple que vulgui de Barcelona, ¿per quin es decideix? –Crec que hauríem d’acabar d’una vegada per totes la Sagrada Família. –I vostè s’hi trobaria bé al costat d’aquestes horribles figures “buidades en viu”? –Aquestes figures “buidades” del model “viu” caldria treure-les totes: fan molt de mal a l’edifici. I fer-les noves, naturalment. –No és pas una mala idea...