Entrevistes fallides
PalmaAl llarg de la meva vida professional he deixat sense publicar dues entrevistes. La primera perquè vaig cedir a la imposició d’enviar el qüestionari per mail al cantant en la cresta de l’ona, i les respostes –impersonals i genèriques– eren d’algú del seu equip. La segona va ser telefònica, també amb una altra estrella del pop. Vaig telefonar a l’hotel a l’hora concertada i, després de quatre o cinc respostes amb monosíl·labs, vaig tallar la conversació. Li vaig dir que l’interès que em despertava la seva carrera era el mateix que ell estava mostrant a les qüestions plantejades, però que m’havia preparat aquella trobada de manera professional. A ell no li importava si jo tenia un mal dia o una enorme càrrega de feina (que la tenia), però jo considerava de mala educació la seva actitud. Així que, per part meva, podia continuar fent la migdiada d’aquell horabaixa d’agost. Em vaig acomiadar educadament i vaig penjar. I continu creient que vaig fer bé.
He recordat aquestes anècdotes arran de la polèmica per l’entrevista a una cantant (què li passa al gremi?) a El País. La periodista va publicar l’enllaç a les xarxes socials amb el següent text: “Hi ha entrevistes que es torcen res més començar i que no acaben de redreçar-se, duri el que duri, malgrat l’obstinació de totes dues parts. Aquesta n’és una d’elles”. Òbviament, amb el comentari, va aconseguir una atenció que no hauria obtingut sense llançar aquest ham. A partir d’aquí, nombrosos redactors han aprofitat per confirmar que sí, que la senyora és difícil a l’altre costat de la gravadora.
L’entrevista és un gènere complicat i la seva qualitat depèn de molts factors. No tots imputables a l’entrevistat. El periodista ha de ser capaç de generar un clima de confiança i distensió amb, en la majoria dels casos, un desconegut. I, sobretot, ha de ser capaç d’oblidar-se del qüestionari si percep que el seu plantejament és erroni o que –i això és el més interessant– la conversa s’ha bifurcat en altres camins més productius. La repregunta és fonamental. Si l’altra persona no col·labora, tots els intents seran inútils, perquè deixar-se entrevistar és un acte col·laboratiu; un acord mutu. Hi ha qui sorprèn, qui decep, qui resulta ser una fàbrica de titulars o el que, conscientment, els hi furta al periodista. I hi ha també entrevistats professionals, sorprenents i generosos. Per sort, tenc moltíssimes més experiències (algunes de molt valuoses) amb aquests darrers.
