Un enxaneta menut com un minairó

Hem de saber qui és o qui són els encarregats de triar els noms dels nanosatèl·lits catalans, el tercer dels quals, si tot va bé, s’enlairarà divendres, en un coet de l’empresa d’Elon Musk, perquè no poden estar més ben triats. El primer, Enxaneta; el segon, Menut, i el tercer, Minairó.  

Són tres noms que, de cara a l’estranger, necessiten explicació. Què vol dir enxaneta? Doncs per explicar-ho has de dir que aquesta paraula només, només existeix en català. Si en una novel·la un escriptor català hi fa sortir uns castellers i el tradueixen a diverses llengües, haurà de deixar l’enxaneta en cursiva i posar a peu de pàgina allò (que no ens agrada gens) de N. del T., que vol dir “Nota del traductor”, o bé fer un circumloqui que expliqui que l’enxaneta és l’infant, nen o nena, que corona la construcció del castell humà. Per explicar l’enxaneta s’han d’explicar una pila de coses, totes extraordinàries. Passa, tot i que d’una altra manera, amb la paraula menut. Menut és un matís amorós de petit. Ho fas servir per dir “nen” o “nena”. Per cridar un nen o una nena indeterminats. Com que a la nostra, potser galdosa, tradició hi ha justament un nen curt de talla com en Patufet, que el nanosatèl·lit es digui Menut està molt ben pensat.

I anem al nom de l’últim. Minairó (hi ha qui, com jo, en diria manairó). Els minairons són els follets més extraordinaris del món fantàstic. Són tan menuts, tan remenuts, que caben en un canut d’agulles. Quan l’amo el destapa, surten i criden: “Què farem? Què direm?”. Se’ls ha de manar feina de seguida, la que sigui, perquè si no et maten. Moltes de les tarteres que hi ha a les nostres muntanyes són fetes per ells, perquè els amos, que havien obert el canut per descuit, no sabien què manar-los i acabaven manant-los que apleguessin pedres. És molt català tenir uns follets que si no els dones feina et maten. Conec una dona que és minairona i no ho sap. El que ens ensenyen els minairons, en realitat, és que s’ha de delegar o et moriràs.