Enyoraré les nostres infàmies

PalmaAquest article és un tercer intent. Primer vaig provar d’escriure sobre la necessitat de votar el proper 23 de juliol. Vindicava el pensament d’Aristòtil, que ens avisa dels perills de venerar l’individualisme per damunt de la comunitat: per viure sols hauríem de ser déus o feres i, en canvi, som humans, zoon politikon, animals polítics que vivim amb els altres, gràcies als altres. Defensava que aquest 23 de juliol la vida en comú ens necessita, hauríem d’anar a votar per salvar-nos de l’intolerable. Llavors, l’actualitat em va empènyer a denunciar la censura que pateix el món de la cultura. Ens prenen mons, referents, volen silenciar maneres de viure, idees. Amb Michel Foucault, intentava pensar els efectes de poder que generen els discursos, i com la tirania del silenci mobilitza resistències col·lectives.

Els dos articles eren una mescla de desassossec i de vertigen. Però quan el present m’instal·la enmig d’una tempesta sense far, soc incapaç de navegar sense el record dels capvespres d’estiu, demorats per un sol que no s’acaba. És quan les ones són més salvatges que necessit l’assossec de l’interior, resseguir les sensacions que em permeten refugi. Fernando Pessoa ho diu amb més bellesa: “No prenent-nos res seriosament, ni considerant que ens fos donada, com a certa, una altra realitat fora de les nostres sensacions, ens hi refugiem, i les explorem com grans països desconeguts”.

Així doncs, explorant aquest país desconegut, he trobat tot d’una una sensació que s’imposa per damunt de les altres, la sensació de gratitud. Els tres darrers anys he estat professora de Filosofia a l’IES Inca, un lloc de trinxeres i de somnis. Vaig compartir la vida amb els alumnes quan la pandèmia ens alterava la presencialitat i vam trobar les maneres de teixir els vincles, de salvar els paradisos que encara saben ser les aules. I els anys de després, ens hem après a curar les ferides, hem tornat a desitjar impossibles.

Passió per la docència

Amb els companys, hem transitat d’una llei educativa a una altra, amb incertesa, a vegades amb desànim, però sempre amb la companyia del vincle incansable, amb les ganes de fer lloc a la passió per la docència, amb la confiança que la nostra feina és una manera de viure, amb la bellesa de compartir aquesta illa deserta, a punt per descobrir, amb cada nou setembre, aquesta illa plena d’intempèries, a vegades sense altre refugi que les paraules, les complicitats tendres, els ‘ulls de comprendre’.

Foucault té un article preciós titulat La vida dels homes infames, és un escrit ple de l’esperança que arrela en els marges. Vindica les infàmies de les vides anònimes, com un dels llocs privilegiats per resistir els embats del poder, que a vegades són ferotges i a vegades tan subtils que ens passen desapercebuts. Amb aquest escrit d’avui, voldria fer-vos saber que les nostres infàmies, les de cada dia, les que no mereixen crònica de tan petites, m’han fet molt feliç durant aquests tres anys, i, encara més, han estat un lloc des d’on resistir les inclemències d’una realitat que colpejava amb força el col·lectiu de docents.

Si aquests anys que venen la tempesta no s’atura, és segur que sabrem teixir resistències des de les infàmies de cada dia, en comú. Perquè davant les tiranies institucionals, davant els silencis forçats i les manipulacions grosseres, sabrem ser la ‘vasta nissaga’ que no renuncia a tenir món, més enllà de les mercaderies i els diners, més enllà dels odis que maten la vida i la llengua, més enllà de l’individualisme mentider.

Aquest escrit, un tercer intent, no voldria que prengués l’aire d’un comiat. Me l’he imaginat més com una carta d’agraïment a la gent amb qui he compartit les infàmies els darrers tres anys. És la meva manera de dir-vos que l’esperança i la bellesa neixen dels dies compartits, de les petiteses que resisteixen tots els embats. És la meva manera de dir-vos, també, que ens enyoraré