“No hi ha col·lapse, el que hi ha és una perplexitat que ja dura massa”. Fora de focus –només hi havia presència de la premsa escrita en català–, jubilats per Mallorca convoca els moviments socials per contestar la pregunta que Jaume Mateu contesta de la manera que acabau de llegir. En una taula moderada per Cecil Buele –ell és qui va apel·lar a l’èpica cívica per sacsejar consciències–, intervenen Margalida Ramis (GOB), Cristòfol Soler (Assemblea Sobiranista de Mallorca), Biel Caldentey (STEI) i el mateix Mateu. Tots representants de la resistència associada i, gairebé sempre, també organitzada.
Pesi a qui pesi, representen desenes de milers de ciutadans, que a les Illes són molts. I lluiten. Contra el mantra que intenten estendre la progressia oficial quan comanda: “Són els mateixos de sempre”, he escoltat a qualque líder de l’esquerra el darrer any, molest quan comprova que ‘els seus’ no acoten el cap per molt que el PP hagi deixat de governar.
“Volen que abaixem el to, i tal vegada per això a l’OCB no ha arribat ni un euro de doblers públics el darrer any”, assegura Jaume Mateu, calmat, deixant la indignació per a moments més adients, que arribaran. I efectivament, resisteixen i es resisteixen... que les coses continuïn igual, per exemple, en contraposició a la majoria de membres del Govern.
Ramis adverteix que el “desballestament” de les eines de protecció territorial que va dur a terme el govern Bauzá necessitava, per part del Pacte, una resposta molt immediata que no s’ha donat. La portaveu del GOB parla de model econòmic –aquest del qual l’Executiu actual no vol sentir ni parlar. De fet, assenyala la líder ecologista que l’esquerra ha passat de parlar de “diversificació de l’economia” a “diversificació del producte turístic”. Ramis també posa sobre la taula les oportunitats perdudes: el desdoblament de la carretera entre Llucmajor i Campos, per exemple.
Soler, brillant en una exposició mínima però sumària, assegura que el col·lapse el vivim fa 301 anys. Just el temps que fa que aquest país viu sense poder decidir les qüestions que l’afecten. Parla de les estructures d’Estat, que no deixen marge de maniobra als governs locals. Tot plegat té una paraula-resum: democràcia. O la manca d’ella, en aquest cas.
GOB, OCB, ASM i STEI saben el que volen. Tenen un camí traçat i intenten estirar del carro. El problema és si la societat progressista no organitzada té una idea aproximada d’allò que seria bo per al país. Els polítics progressites ja veiem que no.
PSOE. Les reflexions de Tòfol Soler sobre les estructures d’Estat em condueixen a una conclusió tan òbvia com urgent: allò que intenten preservar els barons del PSOE liderats per González Márquez no són les sigles, ni un ideari, ni una bossa electoral determinada; són precisament aquestes estructures. Rubalcaba va morir políticament salvant el cul de la monarquia.
El que intenta fer ara la banda de Susana Díaz és mantenir l’statu quo; l’escenari que es va generar a la (vergonyosa) Transició espanyola, allà on no hi cap Podem ni els nacionalistes d’esquerres.