Dos episodis que podien haver canviat l’Estat
“Las estirpes condenadas a cien años de soledad no tenían una segunda oportunidad sobre la tierra” és un final adequat per a una novel·la que comença en un piquet d’afusellament. Els comunistes i els catalanistes van ser passats per les armes en quantitats i qualitats de pogrom després de la guerra, i després de passar les pàgines de tota la novel·la del gran García Márquez i arribar a aquell final, haurien tingut uns i altres la possibilitat de canviar les dues principals rèmores de l’Estat: la monarquia i l’Espanya uninacional. Però no ho van fer.
Als inicis de la Transició, els comunistes consideraven la monarquia una continuïtat de Franco, el príncep hereu era tractat de ruc i de titella i, com hem sabut no fa gaire gràcies a la prescripció de l’off the record d’una conversa entre la periodista Victoria Prego i el president Adolfo Suárez, es va estudiar sotmetre a referèndum el model d’Estat i no es va fer precisament perquè la república arrasava. En el rigorós present històric, el procés independentista havia acumulat forces durant anys, amb majoria parlamentària i mobilització social impressionant, però el 27 d’octubre de 2017, just aprovada la República Catalana al Parlament, va començar la marxa enrere.
En tots dos episodis, canviar l’Estat entrava dins les probabilitats per dues raons que es retroalimenten: perquè hi havia prou massa crítica i perquè l’Estat estava descol·locat i, per dues vegades, neguitós per la força dels adversaris, encara que fos perquè els sobrevalorava.
El Partit Comunista a Espanya, el PSUC a Catalunya, havien encapçalat la lluita contra la dictadura. Amb un cost molt elevat de penes de mort, presons i tortures, tenien tant prestigi que si no es legalitzaven la democràcia no hauria estat creïble. La seva capacitat organitzativa i de treure gent –“les masses”– al carrer era temuda. Fins i tot alts comandaments de l’exèrcit estaven disposats a acceptar-los i a empassar-se una república si hagués tingut el suport d’un plebiscit. Tot això ho afirmo des de fonts directes, fins i tot alts comandaments militars.
Però el PCE va fer marxa enrere, tot i que no sense discrepàncies internes serioses: en comptes de continuar amb la dinàmica que era legalitzat a l’alça, per la seva força gairebé hegemònica i heroisme en la lluita antifeixista, serien legalitzats a la baixa pagant el preu d’empassar-se la monarquia i la seva bandera. La Transició prevista per l’esquerra va mutar a la Transició improvisada per la dreta, que passava d’intentar sobreviure a liderar: “De la ley a la ley”.
Fins i tot es van apropiar de la “reconciliació nacional” que pregonava el PCE des de 1956 amb una amnistia que, per bé que sí que la implementava a nivells polítics, s’estenia perversament a la criminal Brigada Social, executora de tortures fins al minut abans i que naturalment va seguir practicant tot i el lífting del canvi de nom. L’amistat entre Josep Solé Barberà, la cara més visible i prestigiosa del PSUC, i el ministre de l’Opus Dei Laureà López Rodó, que vaig comprovar de primera mà, era la part positiva. I em consta documentalment que la cúpula de Suárez a la cartera de Governació, que es va vestir d’Interior, va apartar del servei alguns dels agents més assenyalats de la BIS i n’hauria acceptat una depuració ni que fos en funció de ploms que es fonien per evitar que saltés la instal·lació de l’establishment.
Quan la República Catalana va arribar al Parlament –pretenia ser un altre "de la llei a la llei"– l’independentisme assolia el cim de la seva màxima força: majoria absoluta, govern de concentració nacional i una mobilització multitudinària i exemplar, una resistència pacífica que recordava les mítiques reivindicacions dels drets civils o la independència de l'Índia amb Gandhi d’icona. Els seus representants s’havien passejat per pobles i barris esperonant la gent per a l'última i definitiva resistència un cop proclamada la república. Però quan tenien el poble on van demanar que fos, ells es van fondre.
En el cas de la monarquia i en el cas de Catalunya, els líders comunistes i independentistes van claudicar sense encarar l’última batalla en el moment en què tenien la màxima força i l’adversari els temia més. Jo no els retrauré pas res, ni encara menys els jutjaré, perquè imagino les pressions i amenaces de tota mena que devien suportar en aquells moments tan intensos i elèctrics. Però em queda el dubte de què hauria passat si, en un cas i l'altre, uns i altres haguessin aguantat i arribat al final.
És possible que el 23-F i l’article 155 s’avancessin i estiguéssim com estem, o que la resposta hagués respost a models encara més contundents, d’aquí que el càlcul humanitari s’imposés al polític. Però no sabrem mai si, a contrario sensu, ens hauríem estalviat un regnat tan galdós que ha acabat a l’exili i una monarquia que tem fins i tot presentar-se a les enquestes ensucrades del doctor Tezanos. I no sé si seríem independents si la república no hagués tingut una caducitat tan fugaç, però estic segur que la causa de l’autodeterminació s’hauria homologat. Potser un referèndum amb garanties legals i sense cops de porra hauria estat possible fins i tot estirant una mica el marc constitucional: De la llei a la llei III.
I ara, sí, “las estirpes condenadas a cien años de soledad no tenían una segunda oportunidad sobre la tierra”. Si més no fins que el personatge d’una altra gran novel·la, el monjo Adso de Melk, expliqui al final de la seva vida i a una altra generació qui eren, com i per què van actuar com van actuar Guillem de Baskerville, Santiago Carrillo i Carles Puigdemont davant del pèrfid Jorge de Burgos.