Epitafi vegetal

La tardor, carregada de pluja, fa desaparèixer una part dels excessos que amb el bon temps acumula l'illa –un excés visual per la quantitat de gent, cotxes o vaixells, de renou, pel volum de músiques i xerradissa, excés de residus de tota mena... Ho tenyeix tot del “color prudent que fan les coses que són lluny”, i a mi m'escalfen i enarboren les febres. En aquest empastifat grisós, en aquesta ‘desaparició’, hi ha un problema que calla, alhora que se'm revela escandalosament. I jo hi veig clar, com en un somni.

Aquesta sensació de transparència és insuportable (copio la tria de paraules del narrador del primer relat de Sebastià Perelló a ‘Exercicis de desaparició’), perquè tanmateix no té conseqüències: encara que pronunciï l'espoli, encara que siguem molts els qui confessem la por de la posidònia arrabassada impunement davant dels nostres nassos, l'angúnia de les cases i les coses que no es fan servir però es ‘mantenen’, el planeta va girant i el que queda a la vista és la possibilitat de continuar igualment, de regenerar, de maquillar i tapar forats, d'emparar-se en el silenci tebi –que ens nafra per dintre.

Aleshores, podem decidir de viure i crear des de “l'èxtasi de la ignorància”, “aferrats al text” o en el paper de testimonis. Callant prou com per arribar al “racó més inhòspit de la perplexitat que tant anhelen els poetes”. En el desfici –tan humà!–, plenament convençuts de la finitud de la vida i, per tant, de la no conseqüència: l'animal que som vol quedar en la fase juvenil o d'aparellament per sempre, en aquell moment de pelatge vistós, de veu estrident i endiumenjada, d'existència que apareix en l'espai visible, sonor, aromàtic, físic. O en una mudesa sobrenatural, que no destorba però se separa de la resta d'éssers que existeixen i ens converteix en no-presències que no són d'aquest món.

Igual que una manera de viure i crear amb el cos i la intuïció en posició ‘local’ resulten sempre en una vida o una obra ‘universals’, el viure i crear des de la desaparició també poden revelar, enfocar, fer aparèixer. 

Les espècies vegetals que anem perdent, en favor d'altres que ens han semblat més boniques, útils o fàcils de cuidar, deixen en evidència –amb la seva desaparició– la pèrdua d'insectes pol·linitzadors i la futura manca d'aliments vegetals. L'escriptura que fa que els llibres i les setmanes dels llibres tinguin sentit és la que creix com les herbes dels marges, com les inflorescències que les abelles reconeixen i transformen en meravella. Intento espassar-me la pena i la febrada forçant les parpelles damunt cada paraula –com la jaia portuguesa d'un altre dels relats de Perelló. Ja gairebé no se'n troben, de margeres amb cards i margalides i pipiripips i fonoll i timó i romaní i argelaga. I gairebé ningú no llegeix (ni escriu!) per desaparèixer i, amb l'eclipsi, fer entendre la llum; amb el silenci, permetre parlar els trons i les coves. 

No acostuma a atreure lectors defensar allò que si en passés alguna de grossa, aleshores reaccionaríem. I, tanmateix, la memòria diu que –si més no durant una estona–, després d'una catàstrofe natural, d'una guerra o d'una malaltia, les persones tendim a reaccionar. Les desaparicions engendren alguna mena d'aparició, recorden el que ha deixat de veure's. Al relat La clau de Franklin, un home és tocat per un llampec i sobreviu. “El llamp l'havia empès i l'havia exclòs. Allò que ben mirat era un simple incident, s'havia convertit en una interrupció que havia eliminat el caràcter atzarós i fortuït de tot allò que va passar després”. És llavors, després del llamp, que callem, que desapareixem, i deixem espai a la revelació.

El món vegetal ens ha estat parlant tota l'estona i no l'hem escoltat. El soliloqui de l'espècie humana sembla interminable, ininterrompible. Emparar-se en el catastrofisme té l'aparença d'una decisió egoista, si es tradueix en apatia, i traduït a grans proclames destil·la anhels de transcendència. De res serveix callar, i de res serveix escriure, tal com diu Perelló. No arreglaran la destrucció dels ecosistemes rurals i litorals quatre pasteres d'herba-sana, una desena de tancats envoltant els peus de lliris de mar o saladines; no esmenarà els atacs i el menyspreu a la nostra llengua una Setmana del Llibre en Català. No resoldran cap problema ni un. Som els escriptors que acceptem la devastació forestal, a canvi de més paper per dir-hi la nostra –i la meva, aquí, és denunciar-ho. Som els habitants de llocs meravellosos raptats pel turisme que pels ponts i vacances sortim a violar altres geografies. Som una contradicció amb potes, som esclaus de les nostres ganes individuals d'existir sense saber per què. Fem el que creiem que hem de fer, bo i creuant els dits per encertar-hi. “Només som la fumassa resplendent d'una casualitat”, diu el llampat de Perelló. I no sabem pas què hi fem aquí, encara.