Sota l'equip de protecció individual

Personal sanitari a l'Institut Guttman de Badalona, que ha reconvertit part dels seus espais en hospital de pacients covid derivats de Can Ruti.
4 min

Darrere els mil fulls de material de filtratge de les nostres mascaretes no ha desaparegut l’ambició d’un demà guiat amb mentalitat oberta. Els sanitaris també podem parlar de si en el camí de la transició energètica són més prioritàries les teulades urbanes o l’ocupació d’espai agrícola; podem escoltar la culpabilització recíproca del retard en les infraestructures necessàries per a digitalitzar la producció, la logística i l’obertura a nous mercats; ens preguntem per què no aprofitem ara que no hi ha turistes per posar el nostre patrimoni a punt per atreure visitants de més poder adquisitiu; som conscients de la necessària reconversió de determinats sectors econòmics i del proclamat i no efectuat canvi en els models d’aprenentatge. De tot això podem parlar-ne en els pocs minuts de conversa que ens deixa l’intent d’atendre els infectats per coronavirus que han desenvolupat formes greus de la malaltia que ens té contra les cordes.

No hi ha pitjor fallida humana que perdre l’entusiasme pel demà. Ho sabem els que per professió ens ha tocat veure la pitjor cara de la pandèmia. Mantenim l’ambició d’un futur millor per a les properes generacions. Però llavors mirem al nostre entorn i exigim que si nosaltres no defallim tampoc ho facin els poders públics que han de garantir-nos aquest demà.

Si em preguntéssiu què és una pandèmia us parlaria de l’esgotament físic (el menys important), us parlaria d’un dol que no s’acaba, que no ens concedeix cap dia de treva, del dèficit de paraules per a traslladar les males notícies als que s’estimen el malalt que empitjora irremeiablement, de la punxada al cor quan observem que dos i tres membres de la mateixa família estan en estat crític. Tot i que em serveixo de paraules escrites, us confesso la dificultat de trobar paraules de consol que no siguin buides i que us puguin relatar sense melodrama el dolor en solitud que hem presenciat i viscut aquests mesos.

Si aconseguíssim traslladar-vos les converses telefòniques del que t’explica tot el que els ha llevat la pandèmia, les vides esquinçades, l’única visita per al darrer adéu, la salabror de les llàgrimes diàries. Si ho aconseguíssim, potser les xifres i els debats públics no haurien esborrat el respecte sincer cap al dolor humà.

Una infermera de l'hospital Internacional Medicana d'Istambul, a Turquia, l'abril de 2020, després d'atendre pacients malalts de covid.

Durant aquest any no he entès la tebiesa del missatge, no he entès l’excés de llenguatge administratiu, el tractar la ciutadania puerilment, en lloc de donar coneixements i instruments per a convertir-nos tots en activistes, en combatents.

Ofegar-se produeix una sensació de mort imminent que afegeix patiment al patiment, i els infectats pel coronavirus s’ofeguen. Que tota la força d’un cos no sigui suficient per obtenir l’aire que ens aporta l’oxigen que necessitem, que fa possible la vida, és el més angoixant per als infectats greus del SARS-CoV-2 i, sent tan evident, no s’ha sabut comunicar.

No feia ni vint dies que l’epidèmia havia arribat que col·lectivament claudicàvem en el que és més important en una epidèmia: la traçabilitat dels contagis, les cadenes de transmissió, l’actuació ferma a l’entorn dels contagis detectats.

I és que, cal que ho diguem, a sota dels equips de protecció impermeables i carregosos que protegeixen els sanitaris no ens hi arriben plantejaments que ajudin a mantenir l’entusiasme pel demà. De mica en mica, dia a dia, la sensació que ens impregna és que forma part de la normalitat veure’ns treballar amb equips de protecció, que la imatge dels serveis sanitaris ja és més blava que blanca. Que l’expressió sistema tensionat fa referència a unes xifres a la pantalla de l’ordinador o del televisor, no a la quantitat de professionals exhaustos, infectats o amb símptomes persistents des de la primera onada.

Nosaltres sabem que fins i tot amb la màxima immunització que siguem capaços d’assolir, aquesta malaltia apareixerà tot sovint. I ho podem assumir. Ara, però, la nostra preocupació és si serem capaços de tenir una immunització social suficient, si logísticament demostrarem l’eficàcia deguda. I donar suport a la investigació per disposar de tractaments específics i no només de vacunes.

Però el nostre pitjor presagi és que la imatge dels sanitaris amb equips de protecció es consideri per sempre més la imatge del sistema sanitari, que tots els àmbits de la societat s’encapsulin egoistament i oblidin el sobreesforç i l’especial patiment de qui torna a casa pensant en els seus pacients covid i no s’atreveix a abraçar els seus.

La societat, renunciant a la qualitat de vida, a la detecció precoç de les malalties, a l’èxit de la sanitat universal en el benestar social, renunciaria al millor i més gran assoliment de quantitat i qualitat de vida que l’organització dels serveis públics han conquerit en el darrer segle.

Si el més revolucionari en temps de crisi és tenir i engegar projectes, si no hem perdut l’entusiasme per un demà que incorpori els aprenentatges d’aquests temps, atorguem a la ciència i al coneixement el paper imprescindible per llaurar futurs.

Els metges pensem en tots els sectors socials, atenem tots els pacients, fins i tot els que han tingut actituds irresponsables, però darrerament sembla que els sectors socials han deixat de pensar en els metges. Fem-nos tots combatents solidaris. I les primeres coses a combatre són, encara avui, la ignorància, l’egoisme i l’oblit.

Montserrat Tura és metge i exconsellera de Justícia i d'Interior

stats