ERC-PSOE: el primer pas d'un camí llarg

La negociació es va plantejar en quatre àmbits: solució al conflicte polític, finançament singular, reconeixement nacional de Catalunya i la llengua i assegurar la continuïtat de les polítiques públiques –Rodalies, aeroport, etc–. El més important, el finançament. Sobre aquest es podia negociar la quantitat –l’aportació anual a la Generalitat provinent del govern central– o l’estructura –la recaptació dels impostos, la gestió, la liquidació, la inspecció i l’administració: si Catalunya continuava dins del règim comú o anava a un règim especial–.

El 2) condiciona l’1). Per tant, un primer encert dels negociadors d’ERC i PSOE ha estat començar per l’estructura i no per la quantitat i, en conseqüència, acordar sortir del règim comú i ser capaços de fer una proposta que no perjudiqui ningú, perquè altres comunitats autònomes s'hi poden acollir.

S’ha plantejat que la recaptació dels tributs la faci l'Agència Tributària de Catalunya, un organisme autònom amb estructura i orientació estratègica pròpies. La seva dependència hauria de ser, amb aquest canvi, de la Generalitat. 

Hi ha tres impostos importants. Sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF), sobre el Valor Afegit (IVA), i de Societats (IS), que grava l’activitat de l’empresa i s’aplica sobre el seu benefici. Recaptar-los íntegrament elimina els retards en la recepció dels pagaments, ara de dos anys i, per tant, les bestretes per compensar-los. És un avantatge significatiu.

L’acord estableix que Catalunya recaptarà, de manera progressiva, tots els impostos, començant pel més senzill, que és l’IRPF, ja l’any 2025. La recaptació la farà l’Agència Tributària de Catalunya en nom de la Generalitat i la dipositarà en un compte de la Generalitat al Banc d’Espanya. És evident que és necessària una coordinació entre el govern central i la Generalitat per a la direcció i gestió d'aquesta agència.

L’Impost de Societats el podria recaptar també la mateixa agència. No té dificultats tècniques, però s’ha decidit deixar-lo per a una segona fase. L’esforç jurídic i administratiu d’introduir aquests canvis, tant per IRPF com per l’IVA, és significatiu. És possible que l’impost de societats sigui a futur d’àmbit europeu i, de fet, la CE ha dictat un mínim per aquest impost, ja que les bonificacions per despeses d'R+D de les empreses i altres conceptes fa que sovint el tipus real d’aquest impost sigui injustificadament baix.

L’IVA té la dificultat, si es vol recaptar per separat a Catalunya de la resta d’Espanya, de decidir si es carrega en origen (qui genera el valor afegit) o en destí (qui es beneficia del bé adquirit). El País Basc i Navarra ho fan sobre l’origen i a Europa es fa sobre el destí. Qui produeix el bé es descarrega l’IVA quan exporta, i se li carrega l’IVA a qui el consumeix al tipus local. No és una qüestió cabdal perquè l’IVA a Europa varia poc d’un estat membre a un altre, entre el 20% i el 23%. En el cas de Catalunya, hi ha una manera més senzilla de fer-ho: es recapta el total a escala d'Estat com fins ara i es reparteix entre les CCAA en funció del consum. Té l’avantatge que passar del 50% actual al 100% en el futur és senzill i immediat.

Sobre el repartiment, l'acord que divendres van aprovar les bases d'ERC parla d’ordinalitat. Fa pocs dies en vaig parlar en un article en aquest diari: és una bona manera per corregir el sistema de finançament autonòmic actual de la Lofca, perquè és senzill, comprensible i directe. En l’acord es parla també d’una quota de solidaritat que s’haurà de definir i que té l’avantatge que en aquest sistema serà explícita. Clarificar la realitat és sempre positiu.

L’acord que divendres va veure llum verda encara ha de ser definit en els seus detalls, que són nombrosos i complexos. Ningú pot negar que com a orientació és un camí útil i beneficiós per Catalunya i també per a Espanya, però el resultat final és ara, inevitablement, incert.

És necessari assenyalar que, sense un nivell alt de confiança mútua entre els negociadors, ERC i PSOE, no s’arribarà enlloc. Com deia algú amb molta raó, “És quan es camina, que es fa camí”.

Amb el vistiplau de les bases d'ERC de divendres hem fet un pas important, però és només un pas. Queda un camí llarg, molt llarg, en què passarà de tot. No es pot oblidar que el canvi necessita la modificació de lleis orgàniques que requereixen l’aprovació per majoria de les Corts Generals i es pot donar per fet que el 50% dels diputats, sigui per orientació política (oposar-se al govern que ho proposa) o per por de tenir una forta reacció contrària en els territoris que ells mateixos representen, votaran en contra de la modificació de la llei. No serà fàcil.

La proposta porta a un finançament de les CCAA més federal. Tot el que sigui més federalisme és bo per a Catalunya però també per a Espanya. Més que contents, hem d’estar esperançats i agraïts a PSOE i ERC. La proposta pot portar al final del camí, resoldre el conflicte entre Espanya i Catalunya. Cal no malbaratar-la i treballar-hi perquè serà llarg.