Errejón i el personatge de la traïció
“Què fem amb el monstre?”, es preguntava l'assagista Claire Dederer a Què fem amb l'art d'homes monstruosos? La llista és llarga: Polanski, Picasso, Bill Cosby, Woody Allen, etc. Homes que, en paraules de Dederer, es van portar fatal i van crear genialitats. No hi ha solucions ni respostes conclusives: el dilema autor vs. obra suscita més preguntes que les que tanca. ¿Com ens apropem a la creació d'algú les accions del qual ens repugnen o ens indignen, no ja racionalment, sinó visceralment? ¿Com tenyeixen el fàstic o la ira l'experiència artística?
Són preguntes que es podrien fer a la llum de l'afer Errejón. L'escenari no és el mateix. Íñigo Errejón, a qui s'acusa d'assetjament sexual i violència masclista, no és artista, sinó polític de primera línia, fins fa uns dies portaveu de Sumar, i una de les cares més visibles i significatives (fins i tot messiàniques) de la darrera dècada política. No és artista, però la seva figura ha encarnat una sèrie de valors i èxits històrics per a les esquerres, i el seu personatge públic ha viscut davant dels nostres ulls un arc narratiu dramàtic, des de la il·lusió del "Sí, se puede", passant per l'angoixa de Vistalegre II, fins a aquest “final tan sinistre” (com s'ha referit Pablo Iglesias a la dimissió de qui va ser el seu company de lluites i d'espectacles).
Quan cau un referent artístic, no cau sol, és a dir: no cau únicament com a individu. Als nostres ulls, es destrueix amb ell una mena de refugi estètic i emocional que ens abrigava. En l'art trobem assossec, plaer, connexió i fins i tot un sentit per a les coses. Una mena de veritat pròpia. Per això, el sentiment de traïció es torna tan insuportable en saber que un autor l'obra del qual no només admirem i gaudim, sinó en la qual creiem, resulta ser un violador, un maltractador, un pare abusiu o un pederasta.
Errejón no és artista, les seves obres no han donat consol o inspiració a cap lectora o espectadora, i la seva caiguda no posa en conflicte dos plans de la realitat, la viscuda i la imaginada. O sí? En una societat mediatitzada per l'excés d'imatges, quines diferències substancials separen el polític del poeta o, més ben dit, del bufó? L'atenció mediàtica i l'estrèpit de les xarxes socials han convertit el cas en una mena de circ, teatret de l'escarni, de la revenja, l'oportunisme, l'espantada i el campi qui pugui.
La fórmula obra vs. autor és complexa en si mateixa, però el cas Errejón multiplica les preguntes. On és la línia que separa la responsabilitat de l'exemplaritat? ¿No pot ser que Errejón caigui des de massa amunt? Per què busquem veure'ns reflectits en referents, profetes, déus encarnats que beneeixin les nostres eleccions, siguin artístiques o ideològiques? ¿Estem perpetuant lògiques patriarcals en posar l'agressor al focus de la història, mentre tracem la seva conversió d'heroi a dolent, i alimentem la idea que el masclisme i la violència són actes individuals, monstruosos, en lloc de símptomes d'unes estructures de poder col·lectives? I les víctimes? ¿Sabem si senten una cosa semblant a la reparació, sabem si l'allau mediàtica i virtual està servint com a mesura de justícia feminista?
La violència sexual i el masclisme organitzen la societat en què vivim, condicionen la nostra realitat i parasiten la nostra imaginació. Inventar noves imatges és una tasca constant. Al centre de les nostres converses hauria d'haver-hi conceptes com la reparació i la reeducació. El feminisme funciona en comunitat: la justícia comença amb una denúncia individual, però continua amb una reacció conjunta. La víctima s'ha de saber creguda i recolzada, però no convertida en un ésser desvalgut, un cos pel qual parlen altres veus. L'agressor ha de saber-se reprovat, però no proscrit de per vida. Hi ha d'haver la possibilitat d'esmenar el dolor, de consolidar les bases de la comunitat mitjançant el diàleg i l'enteniment.
Errejón no és artista. Ni referent, ni messies, ni profeta. Ara mateix, és una metàfora trista per parlar d'alguna cosa que transcendeix el cas particular. Hem d'abordar la violència sexual, la despossessió d'autonomia de les dones, l'apropiació de discursos feministes per noves i velles formes de puritanisme i de pànic moral. Però, sobretot, ho hem de fer permetent-nos la incertesa, sabent-nos desproveïdes de fórmules màgiques, i, així i tot, aferrant-nos a la voluntat de dirigir les nostres preguntes cap a un horitzó ètic.
