Errejón i la violenta contradicció masclista

Aquesta setmana Íñigo Errejón ens sorprenia amb un comunicat en què explicava que deixa la política. En un escrit dens i poc clarificador parlava d’un moment personal complex i, amb una gran confusió, intentava definir-se com una víctima del patriarcat repleta de contradiccions. Tot plegat semblava respondre a una estratègia per protegir-se i sobretot justificar-se abans que arribés el tsunami d’històries de violència contra diferents dones que sembla que li passarà per damunt.

Poques hores abans s’havia fet pública a les xarxes socials una denúncia contra ell per violència masclista i sexual. Aquesta acció, que s’havia produït de forma anònima en un espai segur creat per la periodista Cristina Fallarás, va ser el detonant perquè altres fessin un pas endavant i expliquessin situacions similars amb l’exdiputat de Sumar.

Però deixeu-me que posi sobre la taula una sèrie d’elements que crec que són clau per entendre un nou cas de violència masclista que pot provocar la caiguda d’un polític d’esquerres erigit en un dels grans defensors de diverses causes socials, entre elles el feminisme.

No ens equivoquem! No hi ha res de nou o sorprenent en el fet que l’agressor sigui un home d’esquerres, perquè com estem aprenent col·lectivament amb casos tan dolorosos com el de Gisèle Pelicot, els violadors són de totes les classes socials, de tots els entorns polítics, de tots els nivells d’estudis, de totes les procedències... perquè el patriarcat és transversal en tots ells. Tan sols tenen una característica en comú, i és que son homes socialitzats en un masclisme arrelat a la nostra societat.

I és cert que la decepció és més dolorosa amb aquells homes, com Errejón, que pertanyen a un espai polític que fa bandera del feminisme, perquè semblaria que estan més treballadets, però aquí és on també hi ha una altra trampa.

Perquè això va de poder i de desconstrucció real i no de tirar de teories apreses, de referenciar en alguna conversa algunes feministes de capçalera o d’utilitzar quatre frases fetes per evidenciar el propi compromís amb la igualtat per aconseguir així crear un context facilitador per poder guanyar confiança. La perversió està servida.

La desconstrucció de la masculinitat hegemònica, que és la clau per acabar amb tanta violència, va de treballar-se a un nivell molt personal i profund, que colla, incomoda i pot ser molt dolorós. Va de posar-te el mirall al davant i reflexionar sobre qui ets en allò més essencial i prendre consciència de l’espai que has ocupat, el poder que has sustentat, els silencis dels quals has participat o les línies vermelles que has creuat. Sobretot va d’escoltar i assumir responsabilitats i no de sentir-se atacat.

De ser conscient de com ha estat la teva història, amb molts més privilegis que les teves companyes. D’empatitzar, de sortir de tu i connectar amb el dany que pot haver sentit l’altra a conseqüència de les teves decisions, o d’allò que has encobert en una perillosa complicitat masculina. Va d’un mateix i no del que fan les dones. No és tan difícil. Menys #notallmen ["no tots els homes"] i més consciència i reflexió.

Però a molts això els fa por, fins i tot pànic.

De fet, el cas d’Errejón és un clar exemple de com esquivar responsabilitats amb justificacions com les addiccions, l’accés al poder... quan en darrera instància la decisió d’agredir, d’assetjar o de violar és personal i intransferible.

Les dones n’hem après molt, darrerament, de parlar del dolor i trencar el silenci sobre les ferides acumulades. I també ens ha fet por mirar-nos les cicatrius, posar-hi nom i confrontar-nos amb aquells que ens van agredir. Perquè saber-te assetjada, agredida, violada... i atrapada en el silenci et trenca per dins. Però per sort, ara, plegades, escoltades sense ser jutjades i guarint-nos col·lectivament, podem seguir empenyent per canviar un sistema que ens segueix revictimitzant. El social, com el judicial, en lloc de posar el focus en els agressors continua posant-nos en dubte, criticant els canals que utilitzem, l’exposició pública o l’anonimat, la denúncia formal... el déjà-vu de sempre.

El quid de la qüestió és com els homes utilitzen aquest poder i aquests privilegis que la societat masclista els atorga. Com interioritzen ben ràpidament que com més poder, més oportunitats tenen per accedir a les dones de la forma que sigui, fins i tot violentant-les, cosificant-les, maltractant-les, violant-les, menyspreant-les... Com teixeixen complicitats per protegir-se o com aprofiten el seu càrrec, els seus altaveus, per créixer més i més i sentir-se cada dia més impunes. Errejón es feia més gran i elles més menudes, perquè el seu poder generava tones de por que queien sobre les dones que havien estat agredides, soterrant així les seves històries. Desgraciadament, res de nou.

El que sí que és nou és que les dones estem narrant-nos i confrontant-nos, i tot i que amb un preu personal molt elevat per a moltes, estem enderrocant l’ordre imposat.