Errejón

En el projecte que potser s'engega en aquest moviment hi té molt a veure l'enrocament que viu la política catalana. Una part de la progressia espanyola esperava, en comptes de donar una mà, que la presumpta esquerra catalana vertebràs alguna cosa. Res. Si la cosa és enrocada a Catalunya, a les Espanyes les esquerres fan puta pena i la desastrosa figura del lideratge moradenc no feia més que fressar el camí a la dreta més extrema.

La passa que ha fet l'exdirigent de Podemos Íñigo Errejón és més pensada del que s'està comentant aquests dies. Si la jugada va per a convergir finalment amb Sánchez s'ha de veure, però el que és ben clar i amb una visió política de futur més realista és la desfeta que es respira amb el Podemos d'Iglesias, Montero, Echenique, Monedero... No han sabut crear un nou discurs, teixir un nou argument o apostar per quelcom de nou a una esquerra europea moribunda. L'esquerra a Europa no reacciona i no hi és davant els grans reptes i no situa clarament el seu punt de vista de les coses en temes molt importants per als ciutadans. Potser el Sr. Errejón ha fet una passa aparentment suïcida quan és un moviment pensant en el futur i a vertebrar realment alguna cosa.

Si la desfeta s'apropa, no ho dissimulen ni els mateixos protagonistes, que haurien d'encoratjar la gent per a poder esmorteir el cop que vindrà damunt els de sempre. Els ahir companys de lluita avui l'escometen pel mateix motiu que els moradencs estan infestats de persones sense un criteri polític clar i que quan no han fet el ridícul han anat marginant, dels seus, la gent més talentosa i eficaç.

Pablo Iglesias a Vistalegre 2 va guanyar al seu partit, però va perdre el carrer. El seu excompany de lluita té més vista, mira a l'horitzó. Els comunistes de sempre, com Alberto Garzón, diuen: “Cuando crece extrema derecha hay que sumar no dividir”, però la seva companyia és un restar contínuament, no han reflexionat ni la caiguda del mur de Berlín.

Aquest punt on ens trobam recorda les crítiques a un polític de primera, a un visionari com l'expresident Pasqual Maragall i la seva capacitat de mirar lluny. Aquest polític molt avançat als seus, i als rivals, ja engegà un seriós intent de configurar un Partit Demòcrata Europeu amb l'anhel de fer un front que anàs del centreesquerra a l'esquerra més diversa. Avui la dreta catalana ha aprofitat fins i tot per a aglapir les mateixes sigles; pel motiu que vostès ja coneixen no s'ha aconseguit que aquesta idea anàs convergint en alguna cosa amb cara i ulls. Era un avançat el Sr. Maragall i un dels últims europeistes en la línia del centenari escriptor alemany Ernest Jünger, que ja va vaticinar que Europa aniria cap a un model confederal o no aniria cap enlloc. Avui, potser el Sr. Errejón pensa més en el futur que en la desfeta d'aquells que es resignen a la involució dels contraris i dels propis. Davant els barons del PSOE, els maduristes de Podem o els comunistes de 'pacotilla', almanco algú ha mogut fitxa davant un feixisme que torna, renovat i canviant la indumentària, però cavalcant.

Des del 1989 que l'esquerra no evoluciona. La dreta menja terreny arreu per mor d'una esquerra estantissa i farcida de burgesos que abandona els seus feus.

Espavilin! Mirin l'horitzó, reflexionin. On és l'Europa de Tolstoi, Camus, Arendt, Bauman, Steiner…?