Error de càlcul
D’aquí a uns anys és molt possible que estiguem en guerra amb Rússia. Tal vegada tot comenci amb una incursió dins territori polonès o d’un país bàltic i que això impliqui un enfrontament directe de l’OTAN amb els russos. Molt possiblement serà un conflicte localitzat, que tindrà els elements d’una guerra híbrida amb ciberatacs a les infraestructures crítiques, atemptats terroristes i notícies falses que cercaran la confrontació social i la deslegitimació dels governs democràtics. Tot plegat suposarà un retrocés econòmic que farà que els anys de pandèmia ens semblin una broma estúpida.
La necessitat de reforçar la defensa europea és un discurs polític prioritari que es resumeix, en la seva versió més bàsica, a promoure un augment significatiu de la despesa militar, la qual cosa implica retallades en serveis socials o educació i, això, a diferència del que passa a Rússia o a la Xina, s’ha de vendre bé als votants. I el principal problema avui és que la major part de la població no es creu el missatge bèl·lic i segueix pensant que els problemes reals d’Europa són l’habitatge, els depauperats serveis públics o la degradació climàtica.
Però no es tracta només d’un problema de prioritats. Si els europeus no compren el discurs bèl·lic dels seus dirigents és, simplement, perquè a la majoria els sembla inversemblant que a la moderna i civilitzada Europa hi pugui haver una guerra com a Àfrica o l’Orient Mitjà. Les guerres a Europa, pensen, són cosa dels llibres d’història.
L’optimisme en el progrés i en la capacitat humana d’aconseguir un món millor són creences pròpies de la Modernitat que han perdurat al llarg dels darrers segles. Són també, val a dir-ho, visions radicalment anticristianes. El cristianisme és una religió que predica l’esperança, però que parteix d’una concepció pessimista de la humanitat. Defensa la predisposició dels humans al mal, derivada de la càrrega de saber-nos finits malgrat aspirar a ser com déus. Només la comunió amb Déu pot aportar una sortida i, per això, el cristianisme sempre havia pensat que, sense el consol de la divinitat, la vida humana ha d’esdevenir insuportable.
L’error de càlcul del cristianisme és evident. A les societats que han donat l’esquena a Déu no només no hi regna la desesperació, sinó que s’hi ha instal·lat un optimisme ingenu que somia un futur sense malalties o la colonització de planetes, escampant per l’univers una versió científica de l’Edèn bíblic. No cal dir, evidentment, que la fragilitat d’aquest optimisme és proporcional a la fondària de l’abisme en el qual molta gent pot acabar si les coses no surten com han previst. L’ensurt de la pandèmia va ser un avís a navegants pel que fa a la tendència a implementar polítiques que s’imposen més per la por dels ciutadans que per conviccions sòlides sobre el que cal fer.
En un escenari prebèl·lic, aquest tipus d’ingenuïtat és molt perillosa. Com l’aigua que corre, el poder polític cerca el camí fàcil i el recurs de l’emotivitat o de la por resulta més eficaç que el més eloqüent dels discursos. L’absència d’un referent moral com el que aporta la religió suposa també obrir el pas a la tirania i a la pròpia destrucció. Explicar després que la guerra era evitable esdevé un exercici inútil i patètic.
