Procés i anticolauisme
Ada Colau ha fet pública la seva decisió d'abandonar la política –temporalment o definitivament, això ja es veurà– i ho ha fet a la seva manera: reivindicant-se a ella mateixa i deixant clara l'excel·lent opinió que li mereix la seva pròpia trajectòria política. Ja des dels temps de l'activisme, quan liderava la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH), va quedar clar que Ada Colau no tenia padrina i sí un deler profund pels focus, els micros i les càmeres. Ha fet gala de la seva vanitat, i això sens dubte ha contribuït a situar-la al centre d'opinions polaritzades, que a la vegada retroalimenten la vanitat, amb el desgast consegüent. Ara bé, tampoc ha estat ni de bon tros l'única personalitat vanitosa de la vida pública catalana dels darrers deu o dotze anys.
L'anticolauisme ha estat un dels múltiples errors, i no dels menys greus, de l'independentisme en els darrers anys. Representar l'espai dels comuns en general, i la figura d'Ada Colau en particular, com a anticatalans, i pintar un batibull ideològic en què els comuns acaben sent cosins germans de la dreta ultranacionalista del PP i de Vox, a través d'uns socialistes suposadament també falangistes, és una lectura de la realitat no tan sols equivocada i estèril, sinó també contraproduent. Colau no és independentista, però va fer possible posar les urnes l'1 d'Octubre a Barcelona (sense urnes a Barcelona senzillament no hi havia 1 d'Octubre possible, per molt que les posessin a la resta de Catalunya) i va demanar en repetides ocasions l'alliberament dels presos polítics, el retorn dels exiliats i la fi de la judicialització de la política. Eren dos gestos importants que permetien agafar-s'hi per mantenir interlocució i diàleg amb la qui aleshores era l'alcaldessa de Barcelona, i una dirigent d'un espai polític que té arrelament a Catalunya, i també projecció internacional. En comptes d'això, es va preferir presentar-la com una enemiga de la causa, denigrar-la amb conxorxes fantasioses i presentar-la com l'alcaldessa de la brutícia i la inseguretat ciutadana. La brutícia i la inseguretat no neixen d'un dia per l'altre, sinó que són la conseqüència d'un model de ciutat, entregat al turisme de masses i l'especulació urbanística, desenvolupat i consolidat amb les alcaldies de Joan Clos, Jordi Hereu i Xavier Trias. Colau va ser la primera persona a l'alcaldia (i clarament la darrera, veient la ferocitat amb què Collboni reprèn i glorifica aquest model) que almenys va gosar proposar-hi una alternativa.
Però tornant a l'independentisme: quan algú defensa una causa minoritària, o que va justa de forces, el que no té sentit és negar-se possibles interlocutors i aliats. Presentar els comuns com a anticatalans era la diferència entre entendre la idea de la República com un projecte de millorament i aprofundiment democràtic o entendre-la com una lluita patriòtica que depura els seus propis actius precisament per això: per no ser prou patriotes. El resultat és la situació d'ara, en què els patriotes que han quedat, carregats de rancor, es depuren entre ells.