Escaramusses ideològiques entorn del canvi d'ús dels hotels

Mateix focus emissor, mateix missatger, mateixa notícia de portada, en síntesi: “Convertir hotels en habitatges no ha funcionat”. Va aparèixer als mitjans de la legislatura passada i ara torna a aparèixer. Cal fer una primera precisió, a la crònica es parla d’un “pla” per canviar l’ús, quan no ha existit mai cap pla en aquest sentit. És a dir, l’Executiu no ha fet mai cap programació, ni planificació per impulsar la transformació d’hotels i similars en habitatge social. Ni amb el govern progressista anterior, ni amb l’actual govern conservador. 

Com que no hi ha una proposta articulada o un projecte concret de l’Administració, amb el missatge, simplement el que es pretén és desqualificar la idea. “Això no rutlla”, però és que ningú no ha fet res perquè sigui possible, aquesta és la veritat de la cosa. No obstant això, el canvi d’ús és una realitat que s’ha anat produint a través del temps. En moments de crisi, quan hi ha empreses que sucumbeixen, en el cas del sector hoteler, sovint, les que no han estat absorbides per cadenes més grans han destinat els immobles a habitatges. Sense planificació, ni normes urbanístiques ad hoc, el resultat ha estat la degradació de barris sencers: Cala Major, l’Arenal... 

Actualment, la idea de canvi d’ús, com a fórmula correctora, no sorgeix únicament d’organitzacions de la societat civil i sindicats sinó, també, d’alguns empresaris hotelers. Fins i tot, ja hi ha cadenes que estan adquirint establiments per convertir-los en habitatges per als seus treballadors. Com a aposta individual no passa de ser una iniciativa segurament lloable. No obstant això, com a projecte estructurat, l’acció adquireix una dimensió econòmica i cívica més àmplia, destinada a generar estoc d’habitatge social sense consumir nou territori i, a la vegada, retirar del mercat producte obsolet que actua de competència deslleial vers la resta d’oferta. 

Al context actual, a les Illes Balears coexisteix una crisi d’habitatge i un increment de demanda laboral, factors que, junts, agreugen el problema. La primera, essencialment, es produeix pel desviament del parc d’habitatge cap a l'activitat turística i la segona residència internacional, i per l’endarreriment i debilitat de les polítiques públiques. L’increment de demanda de mà d’obra al sector turístic ve provocada per un compliment més rigorós de les condicions pactades al conveni col·lectiu –aquest any s’està negociant el nou conveni– i per l’augment de la qualitat als hotels, que implica una ràtio superior d’empleats per client, la qual podria considerar-se un canvi estructural a l’activitat. 

Cal afegir que, globalment, la demanda no es troba en un moment de recessió, ni les previsions apunten en aquesta direcció, tot el contrari, continuarà creixent. Les Illes Balears no deixaran de suportar una elevada pressió del mercat, tant al turisme, com al sector immobiliari per a forans. Nogensmenys, una part de l’oferta turística resulta incapaç d'adaptar-se a uns estàndards de qualitat adequats i mostra símptomes d’obsolescència –elevadíssima estacionalitat, escassa capacitat financera, serveis deficients, competència a la baixa, impacte ambiental, condicions laborals extremes.... Davant això, el mercat no pressiona per retirar-la, sinó que sorgeixen segments marginals, poc exigents, disposats a consumir-la a preu baix, i a provocar més estrès al sistema. A més, a diferència del que passa en altres sectors de l'economia, al del turisme no existeixen mecanismes interns capaços d'expulsar-los del mercat. 

S’evidencia un dèficit de governança. Sense polítiques públiques que impulsin un projecte de transformació és difícil que es produeixin resultats notables i efectius. En un moment de massificació i de necessitat de transitar cap a un model més sostenible, la proposta de transformació encaixa en l'economia circular i el turisme regeneratiu; especialment, si el visor s'obre a la totalitat de l'oferta de vacances, incloent-hi els plurifamiliars i no només l'hotelera. Es fa necessari aprimar l’oferta turística per donar aire a una economia amb més valor afegit i sostenible. Això requereix una certa complexitat, de la col·laboració entre els sectors públic i privat i d’un canvi de mentalitat. Però el quid de la qüestió continua estant en l’existència o no d’un lideratge polític i una planificació adequada. 

A la notícia de portada que comentam es contraposa l’èxit de la nova legislació de simplificació administrativa, aprovada per iniciativa del Govern, al suposat fracàs de la transformació d’hotels en habitatge social. El mecanisme resulta una mica fraudulent, en desacreditar una idea, que com a estratègia planificada encara ningú ha posat en marxa, i magnificar la contrària, mel d'abella per als especuladors. Podria considerar-se una declaració d'intencions, un exercici de presa de posició en la disputa ideològica entre un model expansionista per naturalesa i un model diversificat i sostenible que advoca pel decreixement de l’oferta. 

Efectivament, el debat de fons és el decreixement, que proposa replantejar el model econòmic actual, prioritzar el benestar social i ecològic i l’equilibri entre sectors, per sobre del creixement il·limitat. Davant models extractivistes, defensa l'optimització i la rehabilitació del que ja existeix i redueix així el consum de recursos i les emissions associades. Això és el que es vol desacreditar en negar la possibilitat de reciclar les instal·lacions obsoletes.