Escena romàntica

Caminem a la vora del mar i cada dia ens hi trobem més o menys els mateixos. El noi que va a agafar el tren en patinet, el trio de dones que caminen explicant-se xafarderies i s’aturen cada dos per tres per deixar anar grans riallades, l’escultural noia negra que corre empenyent el cotxet del nen –deu ser la dona d’un jugador de bàsquet–, el vell que du la tovallola a l’espatlla perquè cada dia es fa un bany de mar.

A prop de les vuit, veiem sortir el sol. L’espectacle és tan aclaparador que tots ens aturem. Alguns fan fotografies amb el mòbil, els altres respirem a fons per absorbir tanta bellesa. Quan el mar està tranquil i l’horitzó és tot de color rosa, tot queda en calma. A pocs centenars de metres darrere nostre, la ciutat s’ha començat a activar i tot és soroll, fum i gentada. Sembla mentida que la placidesa i el brogit convisquin separats només per la via del tren. Els que surten de casa amb presses i s’enfonsen a la boca del metro ni tan sols sospiten que, tan a prop, el dia els està oferint un regal del qual no poden gaudir.

La meva amiga i jo caminem amb la mirada posada en la bola taronja que ens enlluerna. A la vora del passeig hi ha unes taules de fusta que a l’estiu fan bon servei a les famílies que sopen a la platja i que durant l’hivern estan buides. Però avui una de les taules està ocupada per dues persones. Ens crida l’atenció i ens hi fixem mentre ens hi anem apropant. Són un home i una dona de mitjana edat, ell calb i prim, ella de cara rodona i cabells grisos. Tots dos van vestits amb roba esportiva, anoracs de colors vistosos i pantalons de xandall.

Quan ja hi som a prop ho veiem: damunt de la taula hi ha una ampolla de cava i dues copes plenes. Un pot de vidre ple de grans de raïm. Una serpentina de color rosa que es cargola i cau per l’altra banda de la taula. Un paquet ben embolicat amb paper d’una perfumeria de la ciutat.

Ens emocionem i deixem anar exclamacions i xiscles petits. Quina escena més romàntica! Segur que estan celebrant el Cap d'Any per avançat. I per què deu ser?

Mentre les siluetes –retallades damunt de l’esclat de llum a l’horitzó– van quedant enrere, ens entretenim especulant per quina raó aquesta parella està rebent el dia amb cava i raïm.

Els enamorats hauran de passar separats la nit de Cap d'Any –un d’ells és de fora i ha de marxar per passar-lo lluny amb la família– i han decidit celebrar-lo amb la sortida del sol, un dia qualsevol. O potser l’última nit de l’any treballen –en un hospital?– i han avançat el brindis. O –posem-nos tràgiques– un està molt malalt i no creuen que arribi a Cap d'Any. O potser són amants i és una relació clandestina: qui els podria enxampar, a les vuit del matí d’un dia feiner, a la platja?

Passem de llarg però ens girem, ara l’una ara l’altra: ara s’han fet un petó! Ara ell l’està fotografiant. Mira, mira! Ara fan xocar les copes!

Arribem al final del nostre recorregut habitual (la barca Maria) i girem cua. Quan ens acostem al lloc on havíem vist els nostres enamorats estem excitades com nenes petites davant de la possibilitat de tornar-los a veure i, qui sap, potser preguntar-los per què han decidit celebrar el Cap d'Any a mitjan mes i a primera hora del dia.

Però, ai las, de lluny ja veiem que la taula on eren és buida. Ni rastre de la parella ni de la celebració. Però... com? S’han begut el cava d’un glop?, pregunta la meva amiga, indignada.

Ens hi acostem. No hi ha ni un trist retall de serpentina que pugui donar fe de l’escena que havíem contemplat fa una estona. I si ens ho hem inventat?, ho dic per fer-la riure, però li veig la mirada més aviat trista, així que rectifico: no, dona, ho hem vist totes dues. I tant que hi eren!

Seguim caminant i ens endinsem a la ciutat sorollosa.