L’escenari B, una oportunitat realista

ProfessoraSe suposava que a l’estiu el virus es debilitaria i que les altes temperatures hi jugarien a la contra. També hi havia d’ajudar el nostre estil de vida mediterrani, ple de rutines a cel obert. Les investigacions sobre la baixa perdurabilitat i transmissió del virus a platges i piscines, i altres hàbitats de temporada, eren reconfortants. Tot feia pensar que la segona onada, en cas d’aparèixer, no arribaria abans de la tardor. En no-res seríem a final d’any i faltaria ja tan poc per a la vacuna...

Així les coses, les autoritats educatives varen preveure una represa escolar en tres possibles escenaris: A, presencialitat; B, semipresencialitat; i C, confinament. Deixaren clar, però, la seva aposta per l’escenari A i la voluntat de començar el curs en el format més “normal” possible.

Però, ja se sap, uns comptes fa l’ase i uns altres el traginer, i sembla que aquest virus llegeix poc els diaris. A pesar de les previsions, els contagis s’han accelerat de manera alarmant –ja per damunt dels 300 diaris– i la temuda segona onada ha estat declarada oficialment a les Balears. I sense vacuna a la vista.

Davant el nou panorama, la Conselleria canvia in extremis de plantejament i anuncia que el curs començarà, en l’escenari B. Òbviament, una vegada xutat el penal, tothom sap per on ha anat la pilota, però els “jo ja ho deia” no ens ajudaran gaire davant una amenaça sanitària tan real i de la qual sabem encara tan poca cosa.

Si canvia la situació és raonable –i peremptori– que canviï la resposta. D’això no se’n diu improvisar, sinó adaptar-se. Res no hauria estat més perillós que obviar la realitat i encabotar-se a planificar l’especialíssima reentré 2020 en base a una normalitat il·lusòria.

Per salut mental –individual i col·lectiva–, la tornada a les aules és inajornable, però s’ha de fer amb garanties de seguretat, qualitat i equitat, i evitant a tota costa tornar a l’escenari C. I això només es pot intentar des de l’escenari B.

Amb tants de canvis i presses, amb tants de dubtes i incerteses, i captius sempre de terminologies apreses a la correguda, segurament resultarà complicat transmetre a totes les parts implicades en què consisteix l’escenari B, que res té a veure amb el que vàrem viure el darrer trimestre del curs passat.

En realitat, i si és certa la davallada radical de ràtios, el nou escenari és una oportunitat sense precedents en el nostre sistema escolar, sempre a remolc de la desbocada demografia derivada de l’activitat turística. Per una vegada en la vida tendríem tots els grups escolars de les Balears per davall dels 20 alumnes i, en alguns casos, arribarien als 15 o menys. Les possibilitats en matèria d’ensenyament competencial, aprenentatge actiu i atenció individualitzada són incalculables. També els beneficis sobre el clima d’aula, la convivència i l’adequada socialització dels infants.

En el cas de Secundària, a més, la semipresencialitat permet una innovadora combinació dels aspectes més positius de l’ensenyament presencial i l’ensenyament a distància. I sense els greus inconvenients que va tenir el confinament escolar del curs passat: desconnexió, desigualtat, falta de previsió...

Ara no es perdrà el contacte entre professor i alumne, s’avançarà matèria, es faran exàmens, es controlarà l’assistència cada dia –fins i tot el dia que toca quedar a casa–, els centres estaran oberts durant tota la jornada, el professorat farà el seu horari lectiu al centre, amb classes i reunions, i es podran atendre presencialment els pares si és necessari.

És cert que encara queda per endavant la millora de les habilitats del professorat en ensenyament a distància –una metodologia més complexa que els simples botonets i maquinetes– i organitzar la manera en què els alumnes més vulnerables de tots els grups, independentment del seu nivell educatiu, puguin ser atesos sempre presencialment.

També queda el repte de fer front a les “ocurrències” que, inevitablement, aniran emergint davant la confusió generalitzada sobre la vertadera naturalesa i sentit de l’ensenyament a distància, que no ha de ser una reproducció on line de l’ensenyament presencial. Com a mostra, la proposta d’Isabel Díaz Ayuso de comprar milers de càmeres per retransmetre les classes en directe per als alumnes que aquell dia són a casa. És evident que l’ínclita pròcer madrilenya no s’ha aturat a pensar (sic) ni dos minuts en com es fan les classes avui en dia ni en com és un nin de 14 anys.

Davant la fe suïcida en una normalitat inexistent –escenari A– i la fatalitat d’acceptar el fracàs d’un nou confinament –escenari C–, el realisme de l’escenari B permet una sobirania organitzativa que, a pesar de les incerteses, val la pena explorar.

Un bon curs a tothom. I, per favor, instal·lau el Radar COVID al vostre dispositiu.