Què fer quan escola i família no sintonitzen?
A mesura que van apareixent anàlisis més afinades arran dels mals resultats en les proves PISA, més propostes i solucions com la comissió d’experts, em revé nítida la sentència de Stephan Ball. Diu: “L’escola estaria buscant en un lloc equivocat si només cerqués solucions pedagògiques per resoldre unes desigualtats acadèmiques que són d’arrel econòmica, social i cultural”.
PISA demostra una vegada més que els alumnes de contextos més pobres obtenen uns resultats pitjors, que poden distanciar-los fins a dos cursos dels alumnes dels barris més rics. Una dada que encara es fa més punyent quan es creua amb xifres d’itinerari acadèmic que demostren que l’escola no aconsegueix trencar el cercle perniciós que vincula capital econòmic i capital cultural amb rendiment: només el 18% que té progenitors amb estudis bàsics acaba la universitat al nostre país.
La mala notícia és que si només fos un problema de renda, es podria resoldre amb més beques o ajuts per igualar les oportunitats educatives. O si només fos un problema de segregació, es podria resoldre amb polítiques d’escolarització equilibrada, reserva de places i protecció dels centres de màxima complexitat. Per a aquests fenòmens materials les administracions educatives tenen ben diagnosticat el problema i en coneixen les respostes. Només caldria més pressupost i més propòsit en l’aplicació de les normatives vigents.
La mala notícia, doncs, és que la cosa també va de transmissió cultural en una escola molt més diversa de com l’havíem imaginada mai, i això toca l’àmbit del simbòlic, de les identitats, dels afectes, dels intangibles que són el ciment de l’aprenentatge però no es resolen a cop de decret ni afegint pressupost. L’afinitat del professorat amb l’alumnat nadiu i de classe benestant, amb el qual parlen el mateix idioma i comparteixen codis culturals, esdevé una barrera d’identificació per a l’alumnat més vulnerable.
El problema és que l’escola avui encara fia l’èxit educatiu a la feina que es fa a casa o en sortir de l’escola i per això, perquè no a totes les cases hi ha les mateixes possibilitats d’ajudar en l’estudi, el capital cultural dels pares fa la diferència. PISA ens ha posat davant del mirall i hi hem descobert estupefactes una societat on la quarta part dels infants i joves provenen de la immigració i, per tant, ni la llengua de l’escola, ni la cultura que s’hi transmet, ni els codis que l’organitzen els són familiars ni els senten com a propis. I l’escola no ha reaccionat al seu silenci eixordador.
Pensant-ho bé, aquest també seria un d’aquests problemes per als quals coneixem les solucions: només caldria repensar els deures, promoure activitats extraescolars i de suport educatiu per als més vulnerables i revisar les didàctiques d’aula per garantir que ningú es despengi. I com en el capítol dels reptes materials, en aquest cas, amb més recursos i un propòsit clar de no deixar per casa el que no s’ha fet a classe i apostar fermament per una escola a temps complet ajudaria a millorar les oportunitats. De fet, són molts els municipis que han fet avenços importants en aquest camp.
El que no és tan fàcil de diagnosticar ni s’arregla amb diners és una desafecció escolar que s’amaga en les gramàtiques invisibles, en l’olor que fa el menjador, en les imatges que pengem a les parets, els continguts que s’estudien, les festes que celebrem, els mots, els sabers que es valoren i els que s’infravaloren o es deprecien. Quant temps hem d’esperar encara perquè hi hagi mestres i professors racialitzats a les nostres escoles? Quant temps per introduir la mirada decolonial al currículum?
Cal reconèixer i valorar (seguint Nancy Fraser) les diferències culturals, adonar-se que la indiferència no iguala sinó que minoritza i que l'única manera d’incloure un alumnat tan divers com el que avui conviu en les nostres aules és explicitar que la cultura és una pell que ens defineix a totes i no només als “diferents”. Només des del reconeixement de l’altre es pot establir una relació de confiança a partir de la qual començar a bastir el camí de l’aprenentatge.
No és fàcil de resoldre perquè toca un espai tan íntim com el de la identitat personal i tan políticament compromès com el de la identitat col·lectiva. En l’entrevista que Gemma Ventura fa a una tutora de l’escola Drassanes li pregunta: com us ho feu perquè aquests alumnes estrangers estimin el català? Ella respon: donant valor a totes les llengües. Acollir és fer que el nen que arribi senti que l’estàvem esperant i així pugui sentir-se més tranquil i aprendre.
Per tot això, perquè no és fàcil ni s’arregla amb més recursos, quan reviso la llista de les 15 persones expertes i l’encàrrec que els ha traslladat la consellera, em dol l’absència de perfils de les ciències socials o l’antropologia. Em dol que es reafirmi que d’educació només poden parlar-ne els que són dins les aules, com si l’educació no fos un bé comú que concerneix a tota la societat perquè ens hi va el futur. Un cop més, si només busquem respostes pedagògiques, tal com alerta Stephan Ball, cercarem en un lloc equivocat. Si es vol un gran pacte de país, l’escola ha de cercar més enllà d’on il·lumina el seu fanal.