L’escola de les oportunitats

La manera més habitual d'abordar el crònic fracàs escolar és atribuir-lo a les mancances de tota mena del sistema educatiu o dels mateixos alumnes. Fa massa temps que, davant les dades dels alumnes catalans que deixen d’estudiar i abandonen el sistema sense un títol de secundària, les interpretacions apunten a les deficiències en la inversió i els recursos o a les deficiències dels mateixos alumnes. Crec que més que apuntar a allò que falta el que cal és posar en valor allò que tenim. Per què no ens preguntem menys per les carències i més per allò que promou l’èxit? ¿Sabem què fa que un jove vulgui aprendre i tenir èxit a l’escola? Què fa que amb els mateixos condicionants d’origen uns se’n surtin i d’altres no? Per què les noies tenen més èxit? Per què no ens preguntem menys pel fracàs i més per l’assoliment escolar?

Ara fa deu anys vaig tenir el privilegi de coordinar un seminari i un estudi que van durar més de dos anys des de la Fundació Jaume Bofill. Les reflexions, les ponències i les propostes dels experts es van publicar amb el títol Junts a l’aula? Present i futur del model d’educació comprensiva a Catalunya (Aymerich, R.; Lluró, J.; Roca, E., 2011). Conscients del paper determinant de l’escola com a institució en la cohesió social del país, i d’una societat cada cop més polaritzada, constatàvem com i per què a Catalunya s’havia anat desvirtuant el model d’escola comprensiva i inclusiva. Les propostes apuntaven al currículum, el professorat, les direccions i l’organització dels centres, i a un model més flexible i personalitzat d’aula integradora. I es reconeixia l’existència, als marges del sistema, d’experiències innovadores que haurien de ser promogudes per l’administració. Malauradament són propostes d’una candent actualitat. Les xifres de les desercions dels joves estudiants catalans i l’atur juvenil ens segueixen colpint. I ens seguim preguntant: per què continua repetint un de cada cinc joves abans dels 16 anys?, per què continuem tenint l'índex d’abandó més alt d’Europa?

Fa pocs dies s’ha celebrat el cinquè congrés estatal d’escoles de segona oportunitat a l’Hospitalet, on l’amfitriona era la Fundació El Llindar, capdavantera en un moviment educatiu que reivindica un nou model d’escola i que reclama ser reconegut. Un reconeixement que donen amb escreix els testimonis dels joves. Escoltar-los ens pot inspirar sobre quines són les claus de l’èxit educatiu, per deixar de generar, en paraules dels alumnes que han abandonat, incertesa, por, frustració, desil·lusió, desafecció i manca de futur. Les escoles de segona oportunitat fan de mirall d’un sistema que segueix centrifugant milers d’alumnes.

Només cal escoltar la Thais: “Vaig a una escola on no s’han donat per vençuts amb mi” (ARA, 2 de maig). El que hi ha al darrere és una mirada educadora que acull la seva ràbia i frustració i els ajuda a recuperar el camí de l’autoestima perduda. Una mirada que desvetlla en l’alumne la llibertat de reinventar-se en tot moment. Lluny de les imatges fixes i les etiquetes que empresonen l’adolescent en una representació negativa de si mateix que el condemna al fracàs. Molts dels desertors han sigut repetidors, expulsats en algun moment, suspesos, i acaben interioritzant que són nuls, dropos o conflictius. Ens ho explicava fa deu anys François Dubet, autor de L’escola de les oportunitats. El vençut pot acceptar la seva sort i el judici que l’invalida o pot protestar fins al punt d’agredir els jutges que l’invaliden. La violència escolar no és només fruit d’una greu crisi social, també es gesta en el patiment dels vençuts, que retornen la violència de l’estigma contra qui els estigmatitza.

Bernard Charlot, que va ser el meu professor a Paris VIII, es pregunta des de fa més de trenta anys per què uns fracassen i d’altres tenen èxit? Erigeix la seva teoria de “la relació amb el saber” contra les teories del dèficit cultural que classifiquen negativament els alumnes de les classes populars, a qui sempre, diu, els falta alguna cosa. I és que per a Charlot la bona escola seria aquella que posaria en el centre de la seva missió aportar als alumnes unes referències que els permetin trobar un sentit a la vida, a la seva pròpia vida, a la societat, al món, a les relacions amb els altres i la relació amb un mateix. D'aquesta manera, el que posa al centre de l'escola és la idea de sentit, i el desig d’aprendre. La pregunta del sentit ajuda a superar els debats estèrils a cop de manifestos entre coneixements i competències. El gran desafiament és “la formació de subjectes”. La formació de joves que puguin projectar el seu futur, que tinguin confiança en si mateixos, que sentin que formen part d’una comunitat, que sàpiguen que són algú per a algú. Això no depèn tant dels sabers que aprenen com de la manera com es transmeten i l’estil educatiu del centre. El que cal és preocupar-se per la sort dels vençuts i fer de l’escola de les oportunitats una escola per a tothom: què esperem?

Anna Jolonch és doctora en ciències de l'educació