Què escollim no saber i per què

Davant l’allau d’informació que ens aclapara, molta poc fiable, cada cop són més els qui prefereixen no saber, els qui es blinden amb mil excuses: tot és mentida, el món ha embogit i no té remei, els polítics i els periodistes ens manipulen, informar-se en realitat és donar informació teva (exposar les teves dades), la informació no és res més que negoci, ens volen ficar en una bombolla, res no és fiable, la tecnologia em sobrepassa, jo ja no soc d’eixe món... En lloc de reaccionar, en lloc de fer un pas endavant per intentar saber, per posar-se al dia, sovint la resposta consisteix en tancar-se en el propi món, en optar per no saber i viure tranquil.

És l’opció de la ignorància, que durant la pandèmia es va fer molt evident: d'entrada molts ciutadans i governants van voler pensar que no passava res, que allò eren martingales dels xinesos. El negacionisme climàtic també té a veure amb aquesta desconfiança convertida en norma. Igual que el populisme: és més fàcil creure’s un líder que menteix que intentar esbrinar què és veritat i què és mentida, cosa que, en efecte, comporta esforç i reflexió. Massa feina! La indiferència és còmoda. Gramsci ja va dir que "la indiferència és el pes mort de la història". Però el que cau en la indiferència hi cau conscientment. Ignorar és anar un pas més enllà: és esborrar, és anar a cegues, és negar-se el dret a saber. És posar-se un fals escut protector enfront del món.

Quan una cosa ens resulta insuportable, la solució més taxativa és negar-la, bandejar-la. I deixar-se portar. Esclar: a vegades ens és necessari per sobreviure. A vegades fins i tot és recomanable alguna dosi de química mèdica per superar tràngols. Hi ha un capítol d'Els Simpson en què a la Lisa li recepten un fàrmac batejat com a Ignorital que l’euforitza. Però en realitat no voler saber és com quan un infant es nega a créixer: ho podem arribar a entendre, fins i tot ens pot entendrir. Només cal recordar l’Oskar del Timbal de llauna de Günter Grass. Tanmateix, no duu enlloc. Ens duu a una societat infantilitzada i obre les portes a un problema polític de primera magnitud.

A l’assaig Pasión por la ignorancia (Paidós), l’eslovena Renata Salecl, filòsofa, sociòloga i teòrica del dret, analitza aquest fenomen modern de no voler saber, sense ignorar que en cada època ha tingut la seva plasmació. ¿Com s’explica, si no, el nazisme, que va fanatitzar milers de ciutadans situant-los en una realitat distorsionada, portant-los a no voler veure res més, a una gran ignorància? Hitler va ser un Ignorital per als alemanys. Trump i Bolsonaro, que entre altres coses van ignorar i negar el covid-19, ho són per a la meitat dels nord-americans i els brasilers.

Com més siguin els que es neguin a intentar entendre el món, els qui renunciïn a cercar la veritat, més estarem en mans d’una minoria informada que decidirà per nosaltres, o d’una classe política temptada d'usar la ignorància com a arma de poder. La suposada societat del coneixement corre el perill de deixar aquest coneixement en mans d’una elit científica (genetistes, neurocientífics...) i econòmica (big data), i a mercè d’un poder polític que menyspreï la veritat i, per descomptat, la justícia, la llibertat i la igualtat d’oportunitats.

I bé, en paral·lel a la ignorància d’aquest present complex, tecnològic, mediàtic i científic, també hi ha, com un mar de fons, la ignorància de la història, de la memòria col·lectiva. Es retroalimenten. Yuval Noah Harari diu que "si aprens història, aprens on has de trobar les preguntes importants". Per això, afegeix, els règims autoritaris, o no tan autoritaris, es preocupen de quina història s’ha d’ensenyar i de si cal prohibir o vetar certs coneixements. En canvi, no prohibiran mai les matemàtiques, oi? Les perilloses són les ciències socials. El problema, però, és que cada cop els cal prohibir menys perquè cada vegada són més els que decideixen ignorar-ho tot per no haver-se de fer preguntes.