Escombrant el nostre tros de vorera
Imaginin que els aturen per carrer i els fan la pregunta de la recent enquesta municipal de Barcelona sobre quins són els principals problemes de la ciutat. Què hi contestarien? En l’últim estudi, els tres primers que han sortit han estat la inseguretat, l’accés a l’habitatge i el turisme. Potser els de fora de Barcelona dirien que cada vegada els fa més mania haver d’entrar-hi, que la troben antipàtica per densa, perquè tot són obstacles, sobretot per la circulació amb el cotxe; i que és una ciutat caríssima. I els que hi vivim denunciaríem que no hi podran viure els nostres fills. Quin contrast més amarg: Barcelona té unes condicions naturals tan extraordinàries que part del problema és la seva mort d’èxit, de bracet amb la capacitat extractiva del turisme i la cobdícia immobiliària. I amb tot i això, encara hi ha gent de tot el món que somnia instal·lar-s’hi. Què ens separa de l’alegria (relativa, com totes les coses de la vida) de viure-hi?
Un dels factors que hem perdut pel camí ha estat la pèrdua de vinculació amb la ciutat. Els en posaré un exemple: quan hi havia porters i porteres a tantes cases, el tros de vorera de davant del portal sempre estava net. Ara netegem (més o menys) però de portes endins, la vorera no és cosa nostra. Ni les escombraries, ni els trastos vells, ni els parcs, ni la circulació, ni res del que passi de la porta de casa o del negoci cap enfora. Si hi afegim la quantitat de passavolants que no aspiren a fer-hi arrels, o de la quantitat de gent que prou feina té amb la seva vida, a qui li interessa el bé comú de la ciutat expressat en fer-ne un espai que tothom sentit com seu?
