Escriure bé després del ChatGPT
Han començat a circular estudis sobre la caiguda en l'efectivitat del ChatGPT, que ara mateix generaria respostes equivocades a qüestions matemàtiques simples en prop del 97% dels casos. És cert que fa treballs acadèmics capaços d’aprovar, però les notes que aconsegueix són molt mediocres. Després d’un creixement espectacular, sembla que l'ús de l’aplicació comença a decaure. A part de les qüestions tècniques, el més interessant de l'estancament d'una tecnologia que havia de revolucionar la relació de la humanitat amb el llenguatge és que ens pot ajudar a entendre un parell de coses sobre com funciona l'escriptura en general i, en particular, què vol dir escriure bé.
Que aquest primer paràgraf el podria haver escrit el ChatGPT és part de la gràcia. D’entrada, serveix de testimoni de fins a quin punt l’escriptura es repenja sobre patrons i no desviar-se’n és sinònim de respecte i elegància. Però jo he triat redactar-lo així perquè, a diferència del ChatGPT, sé per què faig les coses, i en vull fer una de lleugerament manipuladora. Tinc l’avantatge que soc capaç de relacionar el text amb el seu context, i compto que a les pàgines d’opinió de l’ARA s’hi espera una veu formal. Coneixent aquestes expectatives, una mica de pulcritud robòtica en la prosa inicial compleix una funció més fàtica que informativa, com dir: “Hola què tal, quina calor que fa” mentre posem els culs a les cadires. El registre pla ha transmès una informació determinada, però també ha establert un pacte que farà molt més efecte quan s’incompleixi. Escriure bé demana crear un espai d’intimitat amb el lector, i si vull que ens fem amics en menys de cinc mil caràcters a la secció més saberuda del diari, trencaré millor el gel si començo amb quatre ratlles estratègicament gèlides. Després d’un parell de metàfores i adjectius una mica menys procedimentals, les possibilitats de l’intercanvi s’estarien obrint cap a molts llocs a la vegada. Llegir una prosa íntima produeix un efecte semblant a beure alcohol. Ara ja hauria d’haver aconseguit que em llegiu amb generositat si dic alguna cosa estranya.
Més enllà de la incapacitat de les IA predictives per jugar amb contextos i intencions (o per jugar a seques), una de les lliçons més importants que ens ofereix el desencantament amb el ChatGPT és la naturalesa històrica de qualsevol escriptura. Dins del meu cap això s’entén molt millor comparant-ho amb la història de l’art. Amb uns vicis i virtuts més o menys previsibles, la veu dels ordinadors s’ha convertit en una escola com ho va ser el surrealisme o l’impressionisme. Deia Vicenç Pagès Jordà, el millor professor d’escriptura que he tingut, que el malentès més gran en la interpretació de l’avantguarda és pensar que trencaven les normes sense conèixer-les. L’originalitat de cada revolució artística és justament el contrari de l’espontaneïtat: una operació que només es troba a l’abast d’aquells que millor han estudiat la tradició i més bé entenen cap a on bufen els vents de la història en el moment de fer un cop de timó. Quan certes convencions s’ossifiquen, només qui sap per què les coses que lluïen han deixat de fer-ho és capaç de convocar el poder del nou. De fet, en un reialme tan desprestigiat culturalment com el de la moda és potser on es percep millor com funciona la cultura. Les intel·ligències artificials són expertes en detectar el que estava de moda la temporada passada, mentre que escriure bé és tenir la frase llesta, pensar “això ja no es porta”, i obligar-te a reescriure-la.
Anem de cap a un dels camps de batalla més sanguinaris de la pedagogia actual: memòria vs. recombinació. Les intel·ligències artificials havien de proporcionar respostes a demandes d’informació tan personalitzades que memoritzar seria encara més superflu. Està passant el contrari. És cert que la tecnologia ens facilita l’accés al “què”, però el problema és que ens el dona sense la ruta tortuosa del “per què”. I com veiem en el funcionament de les avantguardes o de la moda, els genis són els que millor van entendre la lògica profunda d’una norma, els que podien aixecar el capó del cotxe i començar a jugar amb les peces. Un escriptor no ha de memoritzar gaires “quès”, però sí que ha de tenir la substància grisa tan farcida de “perquès” com sigui possible. Estar envoltats d’intel·ligència artificial ens obliga a estar més a l’aguait que mai.
La intel·ligència artificial ens ajudarà a acceptar que la bona escriptura depèn de la intel·ligència natural. Contra un cert clixé que creu que la màgia d’una prosa és un regal que les facultats sensibles ofrenen a l’escriptor, ara podem veure fins a quin punt una sintaxi saborosa o un adjectiu que llampegueja depenen d’una ment analítica que estudia obsessivament tant la història com l’actualitat. Les intel·ligències artificials escriuen malament perquè no són intel·ligents. Darrere una frase ben escrita sempre hi ha un cervell de quilo i mig provant d’entendre el perquè de tot plegat.
