Escriure la mare

He llegit la novel·la de Marta Marín-Dòmine Diré que m’ho he inventat coincidint amb el vint-i-cinquè aniversari de la mort de la meva mare. A Badalona, Òmnium i l’entitat Anastàsies han volgut recordar-la organitzant unes jornades que ens l’han feta molt present. 

Potser és aquesta circumstància el que ha afavorit que hagi llegit aquesta novel·la, publicada per Edicions 62, en una mena de sotrac permanent, que en ocasions ratllava l’angoixa i a estones la més dolça de les nostàlgies. I, mentre la llegia, una veueta sorneguera m’anava dient: “I pensaves que sobre la relació mare i filla ja s’havia escrit tot!”.

Diré que m’ho he inventat és –començant pel títol– una obra excel·lent. Excel·leix en l’escriptura, en el contingut i en l’estructura, i encara hi afegeix un plus: com diu la mateixa autora quan l’està acabant, fa tota la sensació que és un text que no es pot revisar ni corregir, que ha de quedar així, com si l’hagués escrit gravant el marbre.

La novel·la és un lament, llarg i sostingut, revisat i analitzat com en una autòpsia, d’una nena petita, una adolescent, una dona, que no para de preguntar-se: “Què havia de fer perquè m’estimessis?”.  I també és un retrat esmicolat d’una mare que no volia ser-ho, d’una ment malalta, d’una Scarlett O’Hara displicent i orgullosa. La narradora –que parla de la mare alternadament, desordenadament, en tercera i segona persona– fa una confessió al lector que comença a la primera pàgina i no s’acaba fins al final: la primera cosa que hom dona per descomptada en arribar al món és l’amor de la mare. El desconcert total pel fet que això no fos així l’ha acompanyat tota la vida.

“La relació d’una filla amb la mare, fins i tot després que la mare hagi mort, es va modificant, pot eixamplar-se, pot acabar-se del tot. I és que la mare habita en una sense que hi tingui dret a residència”.

Des de la mort de la meva mare, en aquest quart de segle, la meva relació amb ella s’ha eixamplat i modificat. Mentre vivia, em va costar acceptar el seu caràcter apassionat i exigent, m’aclaparava la seva maternitat integral. I ara, llegint Diré que m’ho he inventat, he recordat un moment d’infantesa. Jo devia tenir vuit o nou anys i havia assajat un ball a l’escola que havíem d’exhibir davant dels pares. La mare m’havia fet una faldilla groga i un mocador del mateix color (les altres nenes havien triat el blau turquesa, el rosa, el verd). Vaig ballar, amb la meva poca traça i just en acabar, mentre el pavelló aplaudia i jo somreia satisfeta, vaig veure que els meus pares entraven en aquell moment al recinte. Arribaven tard. No m’havien vist ballar.

Vaig passar el dia amb aquell somriure congelat al rostre fins que, a la nit, al llit, quan la meva mare va venir a dir-me bona nit, vaig esclatar en uns plors desesperats. Em va consolar com va poder, amb abraçades i moixaines, amb llàgrimes als ulls.

Un dia. Una sola vegada que recordo no haver tingut l’atenció de la mare quan la necessitava, tot i saber que havia passat de forma involuntària i que li sabia greu.

Com es pot viure amb la pesantor d’aquell desconsol tota una vida? Llegiu Diré que m’ho he inventat, de Marta Marín-Dòmine, i ho sabreu.