Mort i enterrat
Hi havia neguit a l’ambient. Una coïssor que de sobte va mutar en un sentiment de greuge. Enric Juliana va començar a parlar del “català emprenyat” en els seus articles i l’expressió va fer fortuna perquè, en l’inici, era molt poc política. El caos a Rodalies, els peatges, un aeroport low cost, els primers estralls del turisme. Després va venir la crisi financera, les retallades, la minorització de la llengua, i qui va galvanitzar tota aquesta mar de fons va ser, ai las, l’independentisme. Era un moviment políticament immadur però amb una força insospitada en la societat civil.
Però després d’anys de mobilitzacions, el Procés ha fracassat perquè, tot i aconseguir quatre majories absolutes consecutives (2012, 2015, 2017 i 2021) no ha fet seure el govern espanyol a negociar un referèndum. Hauria calgut una pressió popular continuada (la gran ocasió perduda del 3 d’octubre), el suport –o almenys la neutralitat– dels grans agents econòmics i una certa intervenció europea. En absència d’aquests tres elements, el govern de Puigdemont i Junqueras es va veure abocat a un atzucac, resolt de la pitjor manera possible. Després va venir la repressió, els retrets mutus, la doble institucionalitat i el moviment va deixar de ser operatiu. També es va produir un rearmament de l’espanyolisme, que va respirar tranquil quan jutges i policies li van treure les castanyes del foc. I l’opinió pública –ja se sap– va passar del fervor a les rialletes condescendents envers un projecte que de sobte era ingenu, malgirbat, divisiu, etc.
Avui es vota, i la gent d’ordre demana “girar full” i “parlar del que realment importa”. És un clam perquè el català continuï emprenyat, però no emprenyi. Els repressors, amb el seu rostre més amable, seuran al Parlament al costat dels reprimits. Ningú vol ser titllat de “processista”. Però per a moltíssima gent d’aquest país, el Procés haurà estat l’experiència política més vívida, més autèntica de la seva vida. Perquè va tenir una base profundament cívica, progressista i integradora. Va generar un debat sobre el model de país que, si s’hagués pogut desenvolupar de forma ordenada, entre catalans, hauria resultat profitós. La derrota vingué quan les institucions espanyoles van decidir que no hi havia res a debatre, i van activar la repressió amb la complicitat dels que havien perdut a les urnes. Una ferida que costarà de tancar.
El balanç és agre. Perquè la imposició de la raó d’Estat sobre l’autodeterminació ha omplert el país de malhumorats que han optat per la via d’assenyalar traïdors, abraçar fantasies, refugiar-se en l’abstenció o, en el pitjor dels casos, flirtejar amb l’extrema dreta autòctona. La part més activa i compromesa del país, que és la que va tirar endavant el Procés, és avui una massa desorientada a qui li han fet perdre la fe en la democràcia, cosa que no té perdó. Quin cinisme el dels partits i els mitjans espanyols, que avui es pregunten, expectants, si demà hi haurà o no majoria absoluta independentista! És que li han donat algun valor, en l’última dècada, al sentit del vot de la població catalana?
I malgrat tot, no som un país tan diferent del de 2010. Catalunya és una olla de grills, però una olla de grills granítica, mentre que la conjuntura és prima com un tel de ceba. El catalanisme reformador és persistent, i la centralitat espanyola cada cop té menys a veure amb la nostra. La ingenuïtat més gran és pensar que la fi del Procés és la fi del conflicte. Per tant, que no s’esverin més del compte els il·lusos enterradors de què parlava Francesc Pujols. Cada procés, per definició, consta d’etapes successives. I la pròxima –potser amb altres cares i altres formulacions– tindrà molt a agrair a l’anterior.
