Esmorzant amb la Catalunya feinera
Encara hi ha una Catalunya que penca molt i es queixa poc. Renega, això sí, dels buròcrates de l’administració que no solucionen mai cap problema, o dels bancs que sempre et miren per sobre l’espatlla, però les poques vegades que es queixa ho fa amb un somriure perquè, en el fons, no es canviaria de cap manera ni pels buròcrates ni pels banquers. Qui té deutes que va eixugant al mateix ritme que va eixugant-se la suor del front i va fent realitat els seus projectes acostuma a ser una persona feliç a qui no li cal amargar-se.
D’aquesta mena feinera i entusiasta són el cuiner Nandu Jubany i la seva dona, l’Anna Orte. No hi pot fer més, en Nandu. A casa va aprendre a anar per la feina i per la vida sense excuses. Ahir, tots dos van reunir a Calldetenes un centenar llarg d’amics per esmorzar plegats, donar-los les gràcies per tants anys de relació i informar-los que els consideren de la família. “Si alguna cosa hem après del que hem viscut aquests dos anys de pandèmia és que les celebracions no es poden deixar per a més endavant”.
Ell, bata blanca i cabells blancs, ella de negre, es van tornar a casar fa una setmana. Ell parla amb aquella il·lusió i ella se’l mira amb el somriure escèptic i els braços plegats: “Em van prometre que em jubilaria als 40 i ja n’he fet 50, i cada vegada tinc més feina”. Un dels fills, l’Eudald, no va poder ser a l’esmorzar perquè... estava treballant. Si Pla va triar els homenots entre la gent del seu temps que van superar el conformisme, la ignorància o el negativisme, en Nandu és un homenot dels nostres dies.
En un assolellat jardí de Calldetenes, rodejats arreu del verd brillant de la pluja d’aquests dies, amb l’imponent Puigmal cobert d’un blanc inesperat fent de pany de paret, vam celebrar que la Catalunya feinera n’ha après, també, de celebrar.