Espanya va descarrilar ara fa cent anys
Avui fa cent anys Espanya va descarrilar del model europeu de construcció d'un estat liberal modern i va quedar fora de joc. El 13 de setembre de 1923, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va emetre des de Barcelona un pronunciament per "la salvació de la pàtria" i va treure els militars al carrer. Quan va obtenir el suport del rei Alfons XIII per suspendre la Constitució i dissoldre el Parlament, va agafar el tren al baixador del passeig de Gràcia i carrer Aragó i, en arribar a Madrid, va establir un directori militar.
La crisi de fons del país venia de l'enfonsament de l'Imperi, que havia reverberat amb la traumàtica derrota a Cuba i encara es perllongava a les colònies africanes, i del tradicional intervencionisme polític dels militars. El desembre del 1922, el govern del liberal Manuel García Prieto havia presentat un ampli programa de reformes que els historiadors més consolidats veuen com un projecte de transició de l'oligarquia a la democràcia. El model era la monarquia de Gran Bretanya, que s'havia anat democratitzant amb el predomini del Parlament sobre el rei i l’ampliació gradual dels drets de vot. La monarquia espanyola, malgrat les seves giravoltes anteriors, podria haver seguit aquest camí.
Però en saber-se que el programa reformista demanaria responsabilitats per la derrota a la guerra colonial contra els berbers del Rif, que havien proclamat la independència del territori, els militars van reaccionar i el rei va concedir. Immediatament després del cop, Primo de Rivera se'n va anar a Àfrica per ajudar a liderar les tropes en persona.
A més de la desfeta imperial, la crisi més propera era el conflicte social a l'emergent indústria catalana. Moltes vagues dels treballadors, organitzades sobretot per la Confederació Nacional del Treball sota inspiració i infiltració anarquista, anaven acompanyades d’atacs armats individualitzats contra patrons, gerents, policies i esquirols, els quals van respondre amb un contraterrorisme patronal contra líders sindicals, advocats i activistes, amb suport del capità general i el governador. Hi havia hagut més d'un mort cada cinc dies durant uns deu anys. Així, el cop militar des de Catalunya va rebre el suport de la patronal catalana i el sometent, així com del president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch, el qual, no obstant això, aviat es va exiliar a París en veure com la Mancomunitat quedava dissolta.
El cop de Primo de Rivera, ara fa cent anys, va ser el primer d'una ràpida successió de cinc girs dramàtics en poc temps. El segon va ser el contra-cop republicà. A les eleccions municipals del 1931, una coalició de republicans i socialistes va obtenir menys d'una majoria dels vots a tot el país però una majoria de regidors a les ciutats més grans, amb la qual van proclamar la República i provocar l'exili del rei.
El re-contra-cop va arribar aviat, novament en forma d'un aixecament militar, encapçalat pel general Sanjurjo el 1932, i una altra victòria electoral espúria, aquesta vegada de la dreta conservadora. A la segona elecció de la República el 1933, la coalició del centredreta republicà i la dreta monàrquica va rebre el suport de menys votants, però, a través del sistema electoral majoritari que donava avantatge a les grans coalicions, va rebre més escons que el total dels republicans de centreesquerra i socialistes, que ara anaven més separats.
El quart re-contra-contra-atac de l'esquerra política i els anarquistes va ser una vaga i una insurrecció armada el 1934, seguida per una nova victòria electoral espúria el 1936. Aquesta vegada va ser el Front Popular qui va rebre el suport de menys votants però més escons que el total dels partits de centredreta i dreta menys unificats si aquests es compten plegats.
La cinquena re-contra-contra-contra-reacció no va trigar a arribar. Tot just cinc mesos després de les eleccions, una insurrecció militar va provocar una carnisseria de tres anys, habitualment etiquetada com a guerra "civil". A aquest cop no el va seguir cap elecció més, ni espúria ni autèntica.
En total, des del descarrilament pel cop d'estat de Primo de Rivera fins als darrers anys del règim del també general africanista Francisco Franco, el projecte de construir un estat nacional modern i democràtic va ser ajornat durant més de cinquanta anys. És força evident que encara es nota el retard. Però a l'actual Europa interdependent i al món globalitzat, ja pot ser massa tard per completar el que llavors podria haver estat i no va ser.