¿Espanya es dissoldrà dins d'Europa?
El 1962 el govern de Franco va sol·licitar iniciar el procés d'integració europea mitjançant una carta del ministre Castiella oferint, com a primeres aportacions espanyoles, "continuïtat territorial" i "posició geogràfica", amb l'afegit dels coneguts "nexes amb els països americans". Resulta xocant comprovar que poc que ha canviat des del franquisme l'imaginari de l'Estat espanyol sobre el seu propi valor, bàsicament el d'un gran solar en venda al voltant de Madrid, convertida en una mena de hub euroamericà. Això del hub és un disbarat gairebé més gran en el present globalitzat i multiconnectat, però en tot cas ens revela la continuïtat del complexe postimperial de les elits de la capital de l'Estat.
En qualsevol cas, l'Estat espanyol no ha obert mai un debat públic, seriós i adult, sobre el procés d'integració europea. Ara que, a la vista del gir polític als EUA, moltes veus demanen aprofundir en aquesta integració, a Espanya continua havent-hi una ficció no expressa però sostinguda que fa veure que la Unió és completament compatible amb el manteniment de l'Estat i que les dues realitats no entren ni entraran en contradicció. La veritat, però, és que els conflictes entre la Unió i els estats membres no es redueixen als casos més o menys extrems i sonats del Brexit o l'enfrontament entre la Comissió i Hongria pels visats a ciutadans russos i bielorussos amb la guerra d'Ucraïna de fons, sinó que apareixen de manera recurrent per tota mena de motius jurisdiccionals i econòmics. Així, sigui quin sigui l'horitzó, no es pot tractar la construcció europea sense tractar el desmantellament dels estats, no es pot parlar seriosament d'integració sense parlar de dissolució d'Espanya.
La manca d'un debat públic obert, seriós i adult, no es limita específicament a la integració europea, sinó que més aviat respon a un dèficit democràtic general, però aquest debat en particular té la dificultat afegida que el procés no té objectius precisos, generals o mantinguts en el temps. La història de la integració s'ha anat fent sobre la marxa, sovint aprofitant les crisis. No hi ha, doncs, un horitzó final sobre el qual debatre. Els models existents d'estat nació no serveixen. Per descomptat, no serveix la nació unitària a la qual s'ajustaria la ficció d'una província-Espanya amb Madrid de capital subsidiària i intermediadora d'Europa. Aquesta Unió reformada com un gran Estat territorialment jerarquitzat, federal o confederal, no podria construir-se més que en guerra, i avui, ni tan sols en una guerra contra Rússia es podria construir; cap estat no té la capacitat econòmica, cultural, etc., per donar unicitat al procés i liderar-lo. La realitat és que la Unió es configura en geografies múltiples, a velocitats diferents, com un entreteixit de poders i sistemes de gestió, no sempre convergents. La diplomàcia exterior de la UE està dirigida per l'OTAN; el poder monetari pel BCE; la representativitat popular es manté, d'aquella manera, als parlaments; la capacitat executiva es reparteix entre els consells de ministres i els consells d'administració; els mitjans de comunicació pertanyen a conglomerats globals; altres poders econòmics i polítics s'entrecreuen amb els anteriors i tots estan en contínua reconfiguració.
Europa no és ni serà tampoc una superpotència ni una fortalesa. La temptació de projectar cap amunt, a escala continental, la nostàlgia dels imperis nacionals perduts és una perillosa política d'excepcionalisme i enfrontament. Ben al contrari, la Unió Europea ha estat i és un refugi d'estats vençuts, arrasats per guerres mundials i civils, de nacions esgotades, petites, sense futur i de societats en reconstrucció. Per a tots, la integració va ser una sortida, una via d'escapament. I per això la UE s'ha reforçat en les crisis, i continua sent atractiva per als estats dins i fora de la Unió, malgrat tot. Aquesta és la contradicció generativa de la UE.
La integració ofereix una via més o menys ordenada i institucionalitzada per fer front a la globalització de l'economia, les comunicacions, les societats, etc., articulant una permanent negociació i gestió de les transformacions mitjançant l'acord. El procés d'acomodació és lent i complex, demorat per la temptació dels estats per tornar a expressar una hegemonia interna i externa. Però els estats renuncien a imposar la seva hegemonia a altres estats en la mesura que renuncien també a imposar-la a les seves velles jurisdiccions. No hi ha cap altre camí. És en aquest sentit que la discussió i el concert, com a mecàniques de la integració europea acordada, necessiten debats públics a l'interior dels estats membres, amb participació pública real de les organitzacions polítiques i dels parlaments de l'Estat. No hi pot haver una Europa democràtica si el procés d'integració no es construeix democràticament. El dèficit democràtic de la UE es genera en aquesta manca de participació. I el monopoli de la representativitat i la negociació amb la UE per part dels governs successius d'Espanya és un obstacle a la democratització d'Europa.
