Espanya i Llatinoamèrica: un inici de classes dispar

Abans de la pandèmia solia preparar de manera mecànica l'entrepà dels nens per a l'escola. Així, sense gaire atenció, entre les presses i la somnolència del matí. Però des del passat cicle escolar ho faig amb molta cura pel significat que té: els nostres fills han tornat a les classes presencials per segon any consecutiu en plena pandèmia de covid.

Té molt de mèrit, ja que en el context mundial de pandèmia, Espanya va ser dels pocs països que va prioritzar l'obertura d'escoles. A l'altre costat de l'Atlàntic, a l'Amèrica Llatina, no va passar el mateix. Amb l'excepció de Nicaragua i aquells que van mantenir tancaments acotats, com Costa Rica, Cuba i l'Uruguai, la majoria de països llatinoamericans no van tenir classes presencials durant tot el cicle escolar de 2020-2021. El més trist és que, segons la Unesco, els nens llatinoamericans van ser els que més dies de classes presencials es van perdre, un total de 271, comparat amb els 167 dies a l'Orient Mitjà i l'Àfrica del Nord; els 116 de l'Àfrica subsahariana, els 107 de l'Àsia i els 92 que es van perdre a Europa.

Aquest mes de setembre per fi Llatinoamèrica torna a les aules, però encara ho fa amb formats híbrids entre presencials i virtuals. A Mèxic, per exemple, on finalment s'ha determinat que l'educació és una activitat essencial -perquè durant el cicle escolar passat no es va considerar així-, dels 24.611.000 alumnes que s'esperaven, només n'han tornat el 51,4 per cent. La resta han decidit de manera voluntària seguir les classes en línia, i un altre tant per cent, que està per valorar, ha abandonat l'escola o no se sap on són.

Aquest estiu vaig estar unes setmanes a Mèxic: els nens i adolescents complien 17 mesos sense anar a l'escola. Gairebé un any i mig. Si per a un adult això és una barbaritat de temps, imaginem el que ha significat per a un nen. Què hauríem fet en aquest costat de la Mediterrània sense els nostres fills a les aules durant un període tan llarg? És una cosa impensable.

A l'arribar vaig pensar que em trobaria amb pares enfurismats amb la situació demanant tornar a les classes i nens enfilant-se per les parets. El més curiós va ser que no. Vaig percebre encara molta por i desconfiança sobre el retorn i sobre si seria segur en el nou context de la variant delta. Tant, que alguns m'asseguraven que no hi enviarien els seus fills, encara que hi hagués semàfor verd.

Quan els explicava la nostra experiència a Espanya, com van funcionar els protocols i que la incidència de contagi va ser molt baixa -entre els estudiants, del 0,26%, i entre els professors, del 0,161%-, demostrant que l'escola era segura tal com ja havien advertit estudis fets en altres països europeus que van mantenir les escoles obertes, ho veien com una cosa que no podria passar a Mèxic per les enormes desigualtats socials i sanitàries. És parcialment cert -dic parcialment perquè el llatinoamericà, almenys el mexicà, minimitza la seva capacitat organitzativa-. Cridava l'atenció veure com els protocols anticovid en el sector turístic, l'oci i la restauració són exemplars i fins i tot exagerats. No s'hi escatimen recursos. Gairebé a tot arreu hi ha una persona encarregada de prendre la temperatura i posar el gel perquè ningú es coli sense passar-hi, i, si et descuides, et poden ruixar tot el cos amb desinfectant en esprai. L'ús de la mascareta mai hi ha sigut obligatori, però és estrany veure algú que vagi sense. La població mateixa es va imposar l'autocura, com en el seu moment l'autoconfinament, perquè tampoc va ser obligatori. L'organització per fer classes virtuals durant tot un any, així com l'elaboració en temps rècord de programes de televisió amb el contingut escolar per a les zones que no tenen internet però on la tele mai falla, té la seva èpica. Per això sorgeix el dubte: ¿realment l'escola no podia començar abans de manera presencial si altres sectors ja funcionen amb eficàcia i seguretat?

A la regió més desigual del món l'educació no ha sigut una prioritat per als governs, però, ¿i per a la societat? Potser les classes desfavorides no valoren l'educació perquè no és garantia de mobilitat social, i s'hi suma la sensació generalitzada de vulnerabilitat per la deficiència dels sistemes de salut i educatius, que es converteix en falta de confiança.

Una professora del sistema públic em comentava la dificultat amb què s'inicien classes: revisar i reparar danys causats pel saqueig d'escoles o pel recent terratrèmol, recuperar els alumnes desertors, si cal, anar a buscar-los a casa, i atendre les exigències d'alguns pares que volen que els seus fills de primària i secundària continuïn en línia, tot i que a les escoles no hi ha internet i amb prou feines gel i mascaretes. Una altra directora d'una escola privada m'explicava: "No ens falten recursos, però els pares tenen por i hi havia pocs nens per començar. Esperarem a veure com els va a les altres escoles i anirem obrint de manera esglaonada; de moment continuarem de manera virtual, mentre altres ja ho fan de manera híbrida".

Personalment m'angoixa saber el que s'estan perdent milions de nens i joves, entre ells els meus nebots, fills d'amics i coneguts. És cert que la confiança no s'adquireix experimentant amb els altres; nosaltres l'hem adquirit a partir de viure-la. Vam enviar els nens a l'escola convençuts que era el millor per a tots i va ser molt emocionant veure la magnífica implicació de professors, institucions, alumnes, pares, mares i comunitat educativa en general. Hem de ser conscients d'aquest valor i aprofitar-lo per als reptes educatius que han de venir, que inclouen la millora de la pedagogia i la gestió de problemes emocionals que la pandèmia ha magnificat.

Per ara, tenim la il·lusió d'un nou curs i el meu agraïment a l'escola pública catalana: aquí teniu els entrepans amb molt d'aguacatito, tomàquet i doble llesca de pit de gall dindi. M'estic pensant si hi afegeixo una mica de xili perquè els chamacos estiguin ben desperts a classe.