Espanya els mira

“El món ens mira” va ser un eslògan, quasi un mantra, que l'independentisme català va repetir orgullosament amb motiu de l'1-O, i abans i després del referèndum. Hi va haver un moment que va ser cert, però després l'atenció internacional al conflicte entre Catalunya i Espanya ha disminuït dràsticament, si més no pel que fa a l'impacte en els mitjans de comunicació i l'opinió pública. Es manté, això sí, en un àmbit valuós: el de les organitzacions de drets humans i el de les instàncies judicials europees que estan cridades a haver d'emetre sentència sobre diferents aspectes de la judicialització del conflicte. És a dir, els tribunals d'Estrasburg (Tribunal Europeu de Drets Humans) i de Luxemburg (Tribunal de Justícia de la Unió Europea). Serà davant seu que previsiblement s'acabarà dirimint el cas, o casos, dels presos polítics i els exiliats catalans, i dels abusos de poder, fraus de llei i irregularitats comeses per l'estat espanyol en la repressió del moviment independentista. Però aquests, com se sap, són processos llargs, que tot just han començat ara la seva trajectòria amb les sentències del Constitucional sobre Turull i Rull, que han comportat els vots particulars (també molt valuosos) dels magistrats progressistes Xiol i Balaguer.

Mentre aquesta branca judicial del conflicte fa el seu camí, la política continua agra i empantanegada. La reacció del govern d'Espanya a la formació d'un nou Govern independentista a Catalunya va quedar perfectament expressada per la ministra d'Hisenda, María Jesús Montero: “Esperem que hagin après de l'etapa anterior”. Unes paraules que es podien interpretar com una amenaça velada (“No hi torneu o tornareu a rebre”) o, com a mínim, com una expressió d'arrogància: es veu que, de l'etapa anterior, només n'han d'aprendre els independentistes, i no l'Estat ni el govern d'Espanya, que van afrontar la crisi política més greu en quaranta anys de la manera objectivament pitjor possible. També deia una cosa que era un menyspreu però que era certa: “La formació del govern estarà molt carregada de simbologia, però bé”. És a dir, se'ls permeten els símbols (i no tots) i el folklore, però res de pretensions polítiques “unilaterals” ni de voler exercir el dret a l'autodeterminació, que en altres moments han arribat a afirmar que ni tan sols existeix.

Això per part del govern de PSOE i Unides Podem. Per part de la dreta i ultradreta nacionalista espanyola, la formació d'un nou govern independentista és un al·licient afegit a les seves ancestrals proclames d'odi contra els catalans i tot el que hi té a veure. El món no ens mira, però des d'Espanya cada moviment del govern català serà mirat amb lupa, i tergiversat a conveniència. I la presència del neofeixisme de Vox al Parlament no farà més que incrementar el volum i la gesticulació nacionalista. Apuntem-ho només perquè en siguem conscients i perquè el nou Govern sigui prou intel·ligent per treballar almenys per l'alliberament dels presos i el retorn dels exiliats, sigui a través de l'amnistia o de l'indult.

Sebastià Alzamora és escriptor