La nova Llei estatal de residus i sòls contaminats acaba d'iniciar la seva tramitació en el
Congrés dels Diputats. És, sense cap dubte, la llei més important d'aquesta legislatura, ja que d'ella es desprendrà la capacitat de l'estat espanyol per afrontar els reptes contra el canvi climàtic, amb polítiques de prevenció de residus com a estratègia prioritària per avançar cap a una transició ecològica real i justa.
Sota aquest prisma, el passat 21 de juny, Amics de la Terra/Amics de la Terra i Rezero, amb el suport de l'Aliança Residu Zero, organitzàrem la jornada en streaming “La nova Llei estatal de Residus a debat: la meta és el Residu Zero”, en la qual van participar representants de la majoria dels grups polítics del Congrés, així com responsables de les diferents comunitats autònomes.
Les conclusions d'aquest debat bé mereixen una reflexió.
Per entrar en context. La Unió Europea estableix uns objectius clars de reciclatge i prevenció de residus que l'Estat, en el seu conjunt, és incapaç de complir. Fa només uns dies la Unió Europea emetia l'enèsim avís per incompliment d'aquests objectius, especialment en relació amb la prevenció d'envasos, i ja són gairebé 8 milions d’euros la multa acumulada només en el darrer any. L'estat espanyol és un dels majors contaminants del continent i seguim ancorats en la inacció, atès que el text de la llei que acaba d'entrar en el Congrés no sembla haver estat plantejada per impulsar cap canvi de rumb en aquest sentit.
Espanya com a país no avança, a diferència d’algunes de les seves regions i municipis. És el cas de les Balears, amb una Llei de residus del 2019 pionera i ambiciosa fins i tot en el context europeu que estableix mesures concretes de reducció, objectius de reutilització i dona forma al principi de “qui contamina paga”. O Pontevedra, que amb el seu sistema de recollida orgànica ha aconseguit la recuperació efectiva del flux de residus més important al qual l'Estat ha de fer front amb una alta qualitat. O Barcelona, que ha implementat el sistema de recollida porta a porta en diversos barris i ha duplicat els resultats de recollida selectiva en una gran ciutat.
La vitalitat i determinació d'aquestes regions podria ser sens dubte la força tractora que impulsés el camí de l'Estat cap als objectius de residu zero fixats. No obstant això, el text de la nova llei que es presenta aquests dies en el Congrés destaca de manera alarmant per la seva falta d'ambició i concreció. Segons Juantxo López de Uralde, president de la Comissió de Transició Ecològica i Repte Demogràfic, malgrat ser la llei més important de la legislatura, el text que es discuteix ara es va quedar en els passats 90, quan avui en dia els reptes són molt majors i molt més urgents. Al que Inés Sabanés (Més País) afegeix: “No canviarem les coses fent sempre el mateix”. I és que, des de l'òptica dels residus, la jornada ens va permetre veure per què des d'Espanya continuem fent el mateix: L’“Espanya paraigua” vs. l’“Espanya sostre de vidre”.
A l’“Espanya paraigua” identifiquem els partits majoritaris, els representants dels quals, Daniel Vicente (PSOE) i César Sánchez (PP), afirmen que la nova Llei de residus és una llei necessària, però el perill de balcanització trenca qualsevol altre argument. Espanya ha d'avançar unida i en harmonia i aquest és precisament l'esperit de la nova llei, una llei paraigua plena de verbs harmoniosos com “impulsar”, “fomentar”, “promoure”, tan harmoniosos com poc resolutius i continuistes d'una ineficaç política de residus que porta l'Estat a l'incompliment crònic.
En el context d'avançar units, Espanya baixa el llistó i les forces tractores no són benvingudes. Un fet que es repeteix. Per posar un exemple, quan el 2019 territoris com Navarra i les Balears es van avançar a la resta de l'Estat amb lleis efectives, l’Estat va respondre amb processos jurídics en el Constitucional i també es va respondre d'aquesta manera als plantejaments “avançats” del Programa de gestió de residus de Catalunya. El problema és que la política de residus que es planteja des del Ministeri de Transició Ecològica i Repte Demogràfic i altres partits conservadors espanyols és que es basa en una visió anacrònica de la societat del reciclatge (i encara així és, incapaç de complir aquests objectius), en comptes d'adoptar una visió de futur basada en la societat del residu zero.
No és d'estranyar que el que per a alguns és l’“Espanya paraigua” per a uns altres sigui la “Espanya sostre de vidre”. Per a Sebastià Sansó i Vicenç Vidal (MÉS per Mallorca, Illes Balears), Xavier Eritja (ERC), Carlos Pérez (Pontevedra) i Eloi Badia (Barcelona), la futura llei estatal els hauria d'acompanyar en l'ambició i no en la limitació. La nova llei no hauria de pretendre harmonitzar a la baixa donant continuïtat a l’statu quo de la mala gestió dels residus, sinó que hauria de ser un al·licient per als territoris més endarrerits i un impuls perquè els que estant ja més avançats, puguin continuar contribuint al canvi de paradigma. Si no és així, Europa continuarà penalitzant al conjunt de territoris espanyols i els ciutadans no sols acabaran pagant aquestes multes, sinó que continuaran veient incomplit el seu dret a consumir sense generar residus i sense que es perjudiqui la seva salut.
Sabem que el camí cap al residu zero és com una carrera d'obstacles en què cada participant avança al seu ritme. Sembla de sentit comú que, en un moment crucial amb la nova Llei de residus en tràmit parlamentari, l'estat espanyol miri cap endavant i no cap endarrere, que sigui ambiciosa per arribar a la meta i deixi de ser un obstacle que continuï hipotecant els seus territoris en una deficient gestió dels recursos.