Dues Espanyes, dues Catalunyes?
En els conflictes democràtics, l’oponent és considerat no com l’enemic a destruir, sinó com un adversari l’existència del qual és legítima, acceptada i fins i tot considerada necessària. Les intoleràncies creuades poden trencar aquesta norma. Quan no es reconeix l’adversari com un actor legítim, passa a ser considerat i tractat com un enemic. Ho teoritzà Carl Schmitt, que basava l’essència de la política en la distinció amic-enemic i titllava d’hipòcrita la que es basa en la discussió i la competició d’opinions.
Entre nosaltres torna a haver-hi deixebles de Schmitt, tan admirat en el seu temps per Fraga Iribarne. Quan, la primavera de 2019, Anne Applebaum preparava el seu llibre L'ocàs de la democràcia. La seducció de l'autoritarisme, va ser a Madrid per mirar d’esbrinar què significava el sorgiment de Vox. Va conversar amb Rafael Bardají, un exassessor dels governs d’Aznar que el 2018 s’havia donat de baixa del PP i afiliat al nou partit. Resumí així aquella conversa: "El més important que em va dir Bardají fou: «Estem entrant en un període en què la política s’està convertint en una cosa diferent. La política és una guerra amb altres mitjans: no volem que ens matin, hem de sobreviure… Crec que la política avui significa que qui guanya s’ho queda tot» […] Bardají creu que la polarització de la política espanyola és permanent, i això, per a gent com ell, afecta no sols les seves carreres sinó també el futur de la nació, que està en perill".
Quan es proclama que la nació està en perill, hi ha perill. Això val a Catalunya, a Espanya i a moltes democràcies del món, avui amenaçades. El combat democràtic es converteix en una mena de lluita existencial que esdevé tòxica: creixen els sentiments i les pràctiques hostils, es deslegitima els adversaris, se’ls presenta com a enemics de la nació. D’això a reclamar la il·legalització de determinats partits hi ha un pas que, si es presenta l’ocasió, es pot traspassar. O pitjor: Bardají recomanava recentment, en un article del 3 de juny, "fer una campanya electoral on la sang, si ha de córrer, sigui la de Sánchez i els seus aliats".
L’intercanvi d’invectives, com més punyents millor, substitueix la discussió. És un espectacle que recorda les tustes que es peguen les cabres envestint-se amb el cap. Em sembla que no m’equivoco si dic que creix molt el nombre dels qui es refugien en un silenci forçat, per no ser arrossegats a baralles desagradables. A Catalunya el to també es fa inquietant. Termes abans restringits als tertulians més destralers ara són usats per autoritats i exautoritats del país. Fa temps em vaig congratular sentint com una d’elles deia, a TV3, que "ja tenim el grau de tensió que necessitem, no cal més tensió afegida que ens acabi esberlant tot allò que ens queda dempeus en aquest país i que hem de saber protegir". Però fa uns dies acaba d’escriure en aquest diari que l’elecció del nou alcalde de Barcelona ha estat "una gran mentida", "una gran farsa, amb tres farsants". "Fa l’efecte –ha comentat Lluís Foix– que és èticament obligatori que governi la llista més votada a la capital catalana, però que no fa falta que sigui així a Girona o a la mateixa Generalitat". Ja ho deia Blaise Pascal: "Vérité en deçà des Pyrénées, erreur au delà" (Veritat més ençà del Pirineu, error més enllà). Traduït ara i aquí: allò que és perfectament respectable a Girona, a Barcelona és totalment abominable.
Aquestes retòriques de dissensió i polarització maniquea generen espirals perilloses: creen dependència i fan perdre el sentit de la realitat. Creen dependència perquè calen dosis cada vegada majors, cada vegada més freqüents. I fan perdre el sentit de la realitat, fins que arriba la topada amb la realitat dels fets. Excitar passions identitàries, en societats plurals i complexes que no responen a les receptes dels nacionalismes de signe antagònic, porta indefectiblement a la paràlisi, a la frustració del "que els bombin a tots", o a la temptació empitjoradora de fer-ho saltar tot pels aires.
Carl Schmitt deia que "el poder polític d’una democràcia es pot veure en el fet que sap eliminar o allunyar allò que li és aliè i desigual i que n’amenaça l’homogeneïtat". Això, aclaria, no implica necessàriament un desig d’aniquilació física de l’enemic. Però els fets i la història mostren, tràgicament, fins a quin punt poden implicar-ho. La deliberació i el respecte ens són tan necessaris com l’aire que respirem. Ho són, almenys, per a aquells que no disposem de cap veritat revelada, que em sembla que som la gran majoria. Deliberar amb respecte vol dir parlar i escoltar, mesurar les paraules pròpies i les dels altres, formar i informar les teves opinions i mirar d’influir en les dels altres. O ens mantenim el respecte i construïm entre tots, a Catalunya i a Espanya, un futur d’unió i llibertat, o acabarem deixant dues Catalunyes i dues Espanyes que glaçaran el cor dels que vindran.
