Espavil, que ve la Guàrdia Civil / Quina mandra, la monarquia

Espavil, que ve la Guàrdia Civil

Twitter és un lloc virtual on, si saps destriar el gra de la palla, pots arribar a passar-t’ho molt bé. Amb una mica de criteri a l’hora d’escollir a qui seguir i a qui silenciar, t’enriqueixes amb reflexions i ocurrències d’algú que acostuma anar molt per davant teu en enginy i en coneixements. Darrerament, m’he enganxat a l’@optimotcat. És una addicció que, de moment, no té efectes secundaris. No es tracta de fer una consulta lingüística quan sorgeix un dubte (és “trencar motllos” o “trencar motlles”?), sinó que es basa, senzillament, en jugar amb la llengua. Perquè sí, com qui fa un solitari del mòbil estant. Abans-d’ahir, per exemple, des de l’Optimot ens van plantejar quines expressions fem servir per indicar que algú triga a fer alguna cosa. La col·lecció de respostes, amb tota mena de variants col·loquials, em va tenir tot el dia amb un ull a la xarxa. “Va, que el mestre es fa vell”, “Va, que un sant s’hi va morir”, “Vinga, que ens hi florirem”, “És tard i vol ploure... i la mula no es vol moure”, “Sembla l’obra de la Seu”, “Sembles la Mare de Déu de l’Empenta”, “Espavil, que passen quintos”, deien des de Ponent. “Espallonga” o “Espalluca”, va escriure algú des de la Marina Baixa. M’agrada que tothom hi digui la seva, sense por ni vergonya, i encara m’agrada més que ningú no renyi. De totes les expressions proposades, n’he triat dues. D’entrada, una rima que no havia sentit mai: ”Espavil, que ve la Guàrdia Civil”. La Benemérita entesa com el papus que espanta els nens i els grans és una imatge que ve de molt lluny i que l’1 d’octubre del 2017 ens van recordar que encara té fonament. La segona, situada a Vic, diu: “Espavila Capdevila”. D'acord, diguem-ne com vulguem, a Osona, al Segrià o allà on sigui. Però convindria que Pere Aragonès s’afanyés a formar una coalició de govern solvent. Catalunya no es pot permetre perdre més temps. I, menys encara, haver de repetir les eleccions. 

Quina mandra, la monarquia

Aquest dimarts després de dinar, a l’hora de la mandra, l’Optimot ens va alegrar l’estona jugant amb les diverses maneres de dir peresa. A través de Twitter, deien: “Avui és un bon dia per tenir galvana”, que són les ganes de jeure, especialment provocades pel temps: quan plou, per exemple. I aleshores suggerien sinònims com nyonya, nyerra, droperia, engorroniment... Aquesta curiositat lingüística arribava el mateix dia que, de mica en mica, s’escolaven tres notícies sobre la casa reial que semblaven una broma. Deien que el rei emèrit es plantejava tornar a Espanya, tan sols per uns dies, per assistir a unes regates a Sanxenxo. Si no fes riure, faria plorar. Deien, encara més greu, que l’home havia regularitzat quatre milions d’euros més d’una quantitat total que ja ens hem descomptat. Joan Carles I té aquesta manera prostàtica d’anar tornant els impostos que no havia pagat: a esquitxadetes i a deshora. Quan va sorgir la notícia, encara ningú no sabia quina colla d’amics del sàtrapa li havia deixat la milionada, ni per què l’emèrit gaudeix d’aquest dret que s’ha fet a mida per regularitzar els comptes amb Hisenda fora de termini, ni quants diners li queden encara per legalitzar, ni per què la Fiscalia sempre ha mirat cap a una altra banda davant tanta presumpta cagarel·la. I, aleshores, es comença a dir també que les infantes d’Espanya, Elena i Cristina, s’han vacunat contra el covid quan no els tocava. Ho van fer al febrer, a Abu Dhabi, aprofitant que van anar a veure el seu pare. La mateixa infanta Elena va admetre ahir, en un comunicat, que havien aprofitat el viatge per immunitzar-se. Se’ls enfot que tinguin la lupa al damunt, saben que haurien de ser més exemplars que ningú i que la gent està indignada amb qui es cola a la cua per tenir una dosi d’AstraZeneca. I, malgrat tot, es punxen. Ja no fa ni ràbia. És mandra. Amb el convenciment, això sí, que el compte enrere cap a la república ja no s’aturarà.

Xavier Bosch és periodista i escriptor