Espavilem-nos, consumidors!
Vaig ser al tall de Gurb, de la pagesia, durant tot el dia, gràcies a aquest diari, que m’hi va enviar. Per aquesta causa he pogut parlar amb ramaderes, pagesos, tractoristes, advocats, veterinàries... Escoltant, allà a la carretera, vaig entendre moltes coses. De tots els eslògans que hi havia als tractors, el més evident, per lògic, era “el cistell de la compra, la teva arma”.
Com dèiem ahir —i avui m’hi voldria estendre—, si una ramadera catalana ha de, naturalment, observar el benestar de les seves ovelles i gallines (amb espai, bon menjar...) i el dels treballadors (amb contractes, condicions dignes) tindrà uns costos. Al supermercat, competirà amb un ramader forà, d’un país que tingui conveni amb Espanya, on ovelles i gallines mengin malament, no tinguin espai, i on els treballadors no tinguin contracte. Naturalment, el producte del ramader forà serà més barat.
Cal, com a primera mesura, que a totes, totes les etiquetes de tots, tots els productes, s’hi indiqui si compleixen les normes bàsiques i d’on són. Per què? Perquè a la mongeta vinguda de no sé on, que venen a la botiga cuqui i catalaníssima d’aquí, s’hi hauria de penjar un cartell que digués que conté pesticides prohibits a Catalunya i que el treballador que la recull dorm al carrer. A Itàlia, les cases rurals, hotels, càmpings i restaurants estan obligats, obligats per llei, a comprar als productors de la zona. I nosaltres?
Sovint em queixo que els compradors de llibres no van a les llibreries. En el cas dels productors de verdura, carn, fruita, llet, formatge, ho diré al revés. Cal, també, que ens acostumem a mirar webs, comprar cistelles de productes de temporada, entre uns quants veïns. No pot ser que aquí deixem morir els tomàquets —la nostra essència— perquè no els podem regar i que els comprem vinguts en avió de Xile. Hem d’exigir etiquetes gegantines, campanyes publicitàries. Hem de menjar-nos allò que fan al costat de casa. Espavilem-nos. La pagesia és cultura.
