Espectres en la misèria moral
Va ser l’11 d’abril de 2012. Com gairebé cada dimecres d’aquell període, jo havia acudit a participar en la tertúlia del programa El matí de Catalunya Ràdio, conduït aleshores per Manel Fuentes. Acabat aquell espai, i en sortir de l’estudi, vaig topar amb qui encapçalava el PP de Catalunya, Alicia Sánchez-Camacho, envoltada d’un petit seguici. Tot just veure’m, la lideressa m’abordà a crits, acusant-me d’haver-li adreçat crítiques masclistes i insultants. Sorprès, li vaig contestar que jo exercia la meva llibertat d’expressió i que, si se sentia agreujada, presentés una queixa al Consell de l’Audiovisual de Catalunya o una denúncia al jutjat de guàrdia. Naturalment, no va fer ni una cosa ni l’altra, perquè l’escena al vestíbul de l’emissora no era res més que una maniobra intimidatòria, situada, a més, en un context polític molt determinat.
Després d’una trajectòria professional sempre amb el carnet del PP a la boca i d’una carrera orgànica més aviat discreta, Sánchez-Camacho havia arribat a la presidència del PPC en el tumultuós dotzè congrés (juliol del 2008), on li va caldre tot el suport de l’aparell madrileny per imposar-se (56% contra 43%) a la catedràtica i outsider Montserrat Nebrera. Durant els següents trenta mesos, i gràcies al ràpid desgast del PSOE de Rodríguez Zapatero –per tant, del PSC–, els populars catalans van millorar resultats; però el moment de glòria de la senyora Sánchez-Camacho arribà després de les eleccions catalanes del novembre de 2010, quan Artur Mas la convertí en sòcia parlamentària a fi de poder aplicar les retallades que la crisi econòmica i el govern espanyol imposaven, i que cap altre grup estava disposat a avalar.
Durant aquell bienni mal comptat (2011-2012), Sánchez-Camacho experimentà la supèrbia dels mediocres. Anomenada per alguns “la virreina de Catalunya”, exigia aparèixer a TV3 cada dia, tractar el president Mas de tu a tu..., i devia trobar intolerable que algú com jo gosés criticar-la. Per això m’esbroncà i es va permetre donar lliçons d’ètica i de fair play. Ella, que tenia la cua de palla.
Sí, perquè allò que aleshores ignoràvem –no ho vàrem saber fins al juny de 2013– és que el juliol de 2010, encara durant el govern Montilla i sense cap procés independentista en marxa, donya Alicia havia protagonitzat l’edificant episodi del dinar a La Camarga. És a dir: per fer fora de la pista el rival (CiU) que impedia al PP obtenir un percentatge de vots semblant a Barcelona i a Valladolid, la número 1 del partit jugava als espies, compartia dubtoses confidències amb una aventurera, contractava agències de detectius... i, un cop descobert el pastís, mentia sense escrúpols.
Al capdavall, haver estat l’actriu principal d’aquell infecte film de sèrie B titulat Sexe, mentides i gravacions d’àudio representà l’epitafi de Sánchez-Camacho en la política catalana. El vèrtex estatal del PP la considerà amortitzada, i massa fràgil per afrontar el desafío separatista, de manera que li agençaren un escó al Congrés de Diputats (2016-2019) i, tot seguit, un altre a l’Assemblea de Madrid, millorat des de fa un any per una acta de senadora autonòmica. Dòcil patge de Díaz Ayuso, l’antiga lideressa dretana a Catalunya és –ja ho veuen– una altra “exiliada” de luxe, com Enric Millo.
Però de l’exemplar trajectòria d’Alicia Sánchez-Camacho Pérez encara n’ignoràvem alguns capítols, que acaben de transcendir, i que la converteixen –al capdavall, es va criar darrere d’un rètol de Todo por la Patria– en una de les instigadores de l’Operació Catalunya. Resulta que poc abans de les eleccions catalanes del novembre de 2012, la presidenta del PPC s’entrevistà amb el comissari Villarejo i va instar aquest modèlic policia a la vigilància il·legal de persones que ella considerava ideològicament implicades en el moviment independentista en eclosió: des de l’aleshores directiu bancari Jaume Giró o el periodista José Antich fins al president Artur Mas, J.A. Duran Lleida o Enric Lacalle.
De la notícia, hom no sap què admirar més: si la vilesa, el cinisme, la manca absoluta de principis morals que comporta exercir de delatora voluntària de persones (col·legues, en gran part) “perilloses” per les seves idees; o l’estultícia política de creure, a finals de 2012, que Josep Duran Lleida o Quique Lacalle apostaven per la independència de Catalunya. O potser es tractava tan sols de satisfer rancúnies personals.
En qualsevol cas, la senyora Sánchez-Camacho ha acabat formant un díptic preciós amb el seu vell correligionari i (no gaire) amic Jorge Fernández Díaz. A tots dos els agradava donar lliçons: a ella, de com fer articles d’opinió sense criticar-la; a ell, de moral i costums. Però aquest puritanisme –ja fos de cintura en amunt o de cintura en avall– no els contenia ni els moderava si l’objectiu era preservar la unitat de la pàtria i combatre el pèrfid separatismo. En aquest cas, tot ha valgut: conspirar, espiar, ignorar la legalitat vigent, falsificar documents, malversar diners públics...
El cardenal Cañizares devia referir-se a això quan va dir que la unitat d’Espanya és “un bien moral a salvaguardar”. Alicia i Jorge no han fet altra cosa.
