Esperança malgrat tot

Tancam una setmana marcada políticament per la polèmica al Parlament de les Illes en relació amb la Llei de simplificació i racionalització de les administratives. El debat definitiu que havia d’aprovar la llei va quedar suspès i prorrogat una setmana. El motiu d’aquest ajornament ha estat motivat, com no podia ser d’altra manera, per les greus conseqüències de la DANA al País Valencià. Unes dramàtiques conseqüències derivades, entre moltes altres coses, per la negligència dels governs per no assumir vertaderament l’emergència climàtica com la nostra “nova normalitat”. El projecte de llei mantenia la possibilitat de construir en zones inundables, que el Partit Popular ja havia permès via decret llei de mesures urgents de simplificació i racionalització administratives que, un cop validat el mes de maig, va iniciar la tramitació com a projecte de llei. Una tramitació en què els diferents partits han pogut presentar esmenes i on les que proposaven retirar aquesta possibilitat han estat desestimades. A més, el Partit Popular, juntament amb el seu soci Vox –negacionista per excel·lència– han presentat esmenes que representen un greu retrocés en les mesures que afecten la mitigació i adaptació al canvi climàtic. Així ho han reflectit comunicats diversos del món ecologista i l’informe presentat al Govern per part del Comitè d’Experts en canvi climàtic, l'òrgan independent d’assessorament creat per la Llei Balear de canvi climàtic, a la que el Govern ignora estrepitosament. Tampoc ha convocat ni un sol cop el Consell Balear del Clima, òrgan col·legiat de caràcter consultiu que té com a finalitats primordials assessorar les administracions públiques sobre les polítiques climàtiques i de transició energètica, proposar mesures de mitigació i adaptació al canvi climàtic, així com afavorir la participació dels sectors socials i econòmics de les Illes Balears en aquests àmbits.

Aquest Govern ha preferit inventar-se una Mesa, de caràcter eminentment empresarial, per un suposat “Pacte Social i Polític per la Sostenibilitat econòmica, social i ambiental de les Illes Balears.”. Amb un full de ruta indefinit, un pla de feina que no té ni cap ni peus, i un suposat grup d’experts desconeguts que ens salvaran de tots els mals, ens pretén mantenir entretinguts mentre, a cop de decrets llei i lleis de caràcter neoliberal desmantellen els tímids avenços fets en matèria ambiental, atempten -via amnistia de les construccions i el mercat especulatiu del sòl rústic- contra el poc sòl fèrtil que ens queda i ens aboquen a un estrepitós abisme marcat per una crisi social -amb l’habitatge i l’augment de la pobresa i la precarietat, com a eixos centrals-, i una crisi ecològica que té la crisi climàtica com a principal exponent. 

Sort tenim que, en aquest marc de premeditada confusió, sempre hi ha gent que genera espais per agafar distància, per agafar aire. Per llegir col·lectivament el moment, des d’una mirada àmplia, per polititzar els malestars i violències estructurals d’aquestes dinàmiques i enfocar cap a alternatives possibles i desitjables, en el marc d’uns horitzons ecosocials justos i populars. És el cas de dos espais que hem seguit de prop aquesta setmana passada: l’escola de formació llançada per primer cop de manera conjunta entre Som Connexió, Som Energia i Som Mobilitat a Terrassa i el cicle Utòpicament, un seminari de pensament ecosocial organitzat per l’Escola de Transicions i el Cercle Transició Ecosocial. En aquests espais hem pogut escoltar les reflexions entorn dels debats necessaris de pensar i el fer des de l’ecologisme per donar respostes a l’altura dels reptes actuals i per agafar perspectiva i encert en les propostes socials i polítiques que hem de plantejar. Hem abordat la situació de policrisis civilitzatòria en la que està immers aquest món contemporani que habitam. Hem parlat dels escenaris de polarització social i política que s’estan donant arreu, hem conegut la feina en espais que treballen per la transició ecosocial des del nord i des del sud global –amb Yayo Herrero i Maristella Svampa, com a ponents i referents– sempre des d’una mirada integradora d’una mateixa realitat. Hem clarificat els aspectes de les transicions que ens volen imposar des de la mateixa lògica que ens ha abocat a l’abisme actual, i hem plantejat els nous marcs mentals des del fet de pensar en futurs desitjables que volem construir per fer de la sostenibilitat de la vida digna, el principal objectiu polític de transformació.

La potència, la complicitat, la possibilitat que s’ha generat en aquests espais és motiu per enfocar l’esperança com a disciplina, com va suggerir Angela Davis en la Fira Literal de Barcelona d’aquest any. Deia que “l’esperança no significa l’emoció que produeix allò que no és possible d’aconseguir, sinó que és, en el fons, una disciplina. I que si la concebem com a tal, entendrem que la nostra responsabilitat està també en el fet de generar-la.” I això és el que han estat aquests espais, espais que generen esperança. Com ho fan totes les trobades per compartir reflexions, complicitats, polititzar malestars i construir propostes que anem generant i que aquesta setmana també hem compartit amb la gent de Pirineu Viu enfront la problemàtica de la turistificació. Però això dona per una propera columna.