Esperança contra els monstres polítics
¿Tan diferent és la gent de Badalona de la de Santa Coloma de Gramenet que el 55,7 per cent dels primers han votat el PP d’Albiol i el 51,3 per cent dels segons el PSC de Parlon? ¿I tan diferent és la gent de Ripoll de la de Campdevànol que el 30,8 per cent dels primers han votat l’Aliança Catalana d’Orriols i el 33,6 per cent dels segons Sumem per Campdevànol de Lázaro, franquícia de Junts? No m’ho crec. Per tant, i primera observació, caldria vigilar molt a l'hora de qualificar els partits al marge dels contextos socials i dels lideratges particulars de cada municipi. En política, les coses tampoc solen ser el que semblen a primer cop d’ull, i menys si el punt de vista és aclaparadorament barceloní.
Si esmento els casos de Badalona i de Ripoll, òbviament, és perquè els seus resultats han provocat tota mena de reaccions, profundament estereotipades per esquemes que no s’haurien d’aplicar tan indiscriminadament. Una de les primeres anàlisis, excepcionalment lúcida, que he llegit, en concret del cas de Ripoll, és l’article publicat en aquestes pàgines per Najat el Hachmi dijous passat: "Del 17-A al 28-M: de la islamofília a la islamofòbia". És una clau d’interpretació fonamental que canvia el discurs automàtic que ha estat habitual aquests dies, un discurs que oblida que certes pràctiques polítiques i lògiques comunicatives diguem-ne bonistes aconsegueixen just el contrari del que es proposen.
Ara bé, si el que preocupa, més en general, és l’ascens –aquí com arreu del món– de la dita dreta-dreta o extrema dreta, llavors qui ha proporcionat una magnífica clau d’anàlisi ha estat Ken Loach. El conegut director de cinema britànic, que ha estrenat The old oak al Festival de Canes, ha fet unes declaracions en roda de premsa de les quals hauríem de prendre nota. Diu Loach que “la desesperança crea monstres”. Que quan la gent se sent perdedora o amenaçada, vota feixisme. Al contrari, “els instints de les persones es tornen generosos quan se senten forts”. I ha afegit que “l’esperança és un assumpte polític”, perquè si hi ha esperança es té la força per canviar les coses. En canvi, “si la gent està desesperada, vota l’extrema dreta”.
També Theodor Adorno, a La personalitat autoritària, ja advertia el 1950 que un dels elements que caracteritzen aquest tipus de personalitat és la suspicàcia i la desconfiança, cosa que porta l’individu a projectar els seus impulsos agressius cap als altres perquè veu el món com una cosa perillosa i hostil. De manera que, atenent les paraules de Loach i les del clàssic de la sociologia, en lloc de dedicar-nos a assenyalar els líders o els partits que recullen les pors, la ràbia i la desesperança, allò que hauríem de fer és mirar de comprendre d’on neixen aquestes pors, ràbies i desesperança. Comprendre-ho i, esclar, actuar-hi amb intel·ligència, és a dir, just el contrari d’estigmatitzar-ne els líders o fabricar cordons sanitaris que no fan altra cosa que reforçar el sentiment d’abandó i d’orfandat d’aquests col·lectius. Per dur que sigui, cal escoltar la gent que els vota.
Perquè què han ofert els candidats i partits polítics guanyadors abans esmentats? Esperança. Es pot pensar que alguns ofereixen una esperança fonamentada i d’altres una esperança vana que no satisfarà. Pot ser que hi hagi qui, a més d’esperança, vehiculi el ressentiment contra un sistema que només parla dels abandonats per calmar la seva mala consciència, i encara en un llenguatge tan políticament correcte que els al·ludits no s’hi veuen reflectits.
Ken Loach, amb una impressionant trajectòria de cinema polític a favor de la classe obrera, considera que és difícil ser optimista a la Gran Bretanya quan els dos grans partits són de dretes. Com a Espanya, de fet. Tanmateix, aconsella que, encara que costi, cal ser positiu perquè “l’optimisme és progressista”.
