Esperança

Darrerament he llegit diverses apologies de l'esperança. La més coneguda, però no pas l'única, és la del filòsof coreà d'expressió alemanya Byung-Chul Han. Aprofundint en una idea de l'expresident txec Václav Havel, que va ser un dels polítics més intel·lectualment interessants de l'Europa dels últims anys, l'esperança no és un mer sinònim d'optimisme. No consisteix a creure que les coses acabaran sortint bé tant sí com no, sinó que simplement té sentit fer-les, dur-les a terme d'una determinada manera i no d'una altra. Aquest matís -el del sentit- és molt important per neutralitzar les objeccions que equiparen les actituds esperançades amb la ingenuïtat. De fet, plantejada així, l'esperança té més a veure amb la determinació que no pas amb anar pel món amb el lliri a la mà. Hi ha una pregunta inevitable, però: ¿com es pot plantejar una actitud esperançada tot contemplant la situació actual? (si fos un tertulià i no tingués gens de respecte pel lector escriuria "amb la que està caient") ¿Resulta seriós emprar el mot esperança mentre es va covant la presidència més imprevisible i estrambòtica de tota la història dels Estats Units, Putin amenaça amb una guerra nuclear, el món aposta de nou per extremismes que donàvem per morts i enterrats, etc.? ¿Aquest discurs sobre l'esperança és només un consol narcòtic o bé conté una part propositiva que cal considerar amb atenció? Anem a pams.

L'esperança és més un concepte teològic que no pas filosòfic, i fins i tot quan és filosòfic acaba apel·lant d'una manera o d'una altra a una instància transcendent, com en el cas del confús, tot i que interessant, Gabriel Marcel (1889-1973), que va escriure coses substancials sobre la qüestió. El marxisme no ortodox, però marxisme al cap i a la fi, de personatges com Ernst Bloch (1885-1977) planteja l'esperança com "allò-que-no-és-encara" –és a dir, allò que podria ser– però sense acabar d'identificar-la amb la noció d'utopia, que és una altra cosa: un projecte més que no pas una actitud associada a un projecte. L'esperança, en definitiva, té una accepció col·loquial amb un recorregut força limitat, i un altre significat més sofisticat que va més enllà de la mera idea d'optimisme. ¿Té sentit, avui, adherir-se a aquest concepte? Em sembla que no gaire, i no precisament pel fet de partir d'una perspectiva pessimista o optimista. El problema de fons és un altre: el del sentit. Vull dir que es pot ser la persona més optimista del món i no creure en el sentit de consumar determinats projectes, sobretot si demanen acció i determinació.

Immediatament després de la Segona Guerra Mundial, i vistos els estralls sense precedents que havia causat el conflicte, assumir un document com el de la Declaració Universal dels Drets Humans del 1948 tenia sentit. Ni que fos per la via de l'escarment, semblava clar que calia defugir de totes passades la temptació totalitària que havia portat el món a l'abisme. No tothom ho veia així, però: l'antiga URSS, per exemple, es va abstenir en la votació. La Guerra Freda va escapçar ràpidament aquella justificada esperança inicial, que existia i era plausible. Als Estats Units de fa poc més de 60 anys, amb un problema greu de segregació racial que corcava moralment el país, l'opció per Kennedy també tenia sentit: hi havia una esperança més que raonable de redreçar aquella situació injusta. Les coses van acabar com van acabar, però. Tot plegat no vol dir de cap manera que allò fos un acte massiu d'ingenuïtat. Tampoc significa –i això cal subratllar-ho– que no servís de res. I tant, que va servir. El món seria molt diferent sense la Declaració Universal dels Drets Humans, i els Estats Units no haurien superat la vergonya de la segregació racial sense aquella actitud.

Com ja vaig provar d'explicar en un article anterior, ara mateix la Unió Europea circula en direcció contrària als vents que bufen al món. Certes coses que aquí són percebudes com un progrés polític o una conquesta social, a la major part del món (en el sentit literal de l'expressió: el numèric) desprenen, en el millor dels casos, un cert aire d'atonia, i en el pitjor són vistes com un indici de decadència. Una actitud veritablement esperançada implicaria tenir clar, molt clar, aquest anar a la contra. Llavors l'esperança sí que tindria un sentit i, en conseqüència, justificaria l'acció convençuda, les decisions determinades i fins i tot el risc. Potser la meva percepció de la realitat està desenfocada, però aquest convenciment sobre el sentit, el que obre les portes a la veritable esperança, jo no el veig enlloc.