Esperant l’apocalipsi

Observes des del nostre món i veus una societat amb un humor desesperançat, si és que no s’està dirigint gradualment cap a la fatalitat. Interpretem els canvis com desafiaments a la nostra seguretat, s’activen els mecanismes de la por, ens envolten relats de l’apocalipsi i quedem atrapats en el malestar. Un malestar que avui no està acompanyat d’acció sinó de paràlisi. Un malestar que deixa molts ciutadans estabornits pel convenciment que no hi ha sortida i que els núvols són cada cop més foscos i no hi ha res més a fer que esperar els llamps, els trons i la riuada o el foc. La tempesta és climàtica, també té un component polític per la forta onada d’extrema dreta a Europa i els EUA, i és també tecnològica i econòmica. Els discursos de la fi del món ens neguen el futur dient-nos que la tecnologia ens fa prescindibles, que la crisi climàtica ens asfixia, que tenim una economia on el treball no permet una vida ni un habitatge digne i sobretot, que no hi ha res a fer. El terra es mou i no sabem quan s’obrirà una esquerda als nostres peus per engolir-nos estrepitosament mentre sonen les trompetes de l’apocalipsi a les xarxes socials i en molts mitjans de comunicació.

Només quan sembla que tenim l’aigua al coll mirem cap endins i ens preguntem si tenim la mesura exacta de les coses o estem intoxicats i ens anem paralitzant com si el futur fos un destí inalterable.

En un moment de malestar hem preguntat a filòsofs, economistes, creadors, politòlegs, a una dotzena de persones que ens interessa saber què pensen, com veuen la situació i quina és la seva font d’oxigen. De les nostres converses, que avui publiquem al dossier de diumenge, n’extraiem que Rafael Argullol veu una societat amb una actitud nihilista amb la pèrdua de tota capacitat d’il·lusió i de desig de la qual se n’aprofiten els demagogs. Parla de la desaparició dels ideals utòpics i veu una via de combat en “un renovat exercici de llibertat”. També parla de la recuperació d’una utopia intel·ligent i no ingènua la directora del CCCB, Judit Carrera, que defensa que “sense obviar les incerteses del món que ve, una via per combatre el fatalisme és negar-se a adoptar l’agenda dels nous autoritarismes i proposar una utopia alternativa mobilitzadora, que sigui capaç de generar confiança, de treballar a favor de la convivència pacífica entre diferents, de posar la tecnologia al servei de la democràcia i d’assegurar totes les formes de vida al planeta”. Per a Eliane Brum, periodista i autora de La Amazonia, “té més sentit parlar de negació que de fatalisme”. L’escriptora ens considera extremadament amenaçats i en un món on el capitalisme ens redueix a consumidors i sembla haver segrestat el nostre instint de supervivència. Apel·la a la responsabilitat individual perquè considera que “si no vius segons l’emergència ets un negacionista”.

PUNTS DE LLUM INESPERATS

La dramaturga Victoria Szpunberg veu “molts símptomes que ens estan relatant una societat pòstuma, que arriba a la fi” i ens dona la clau per resistir en les relacions humanes i en els llibres. Ens recomana un raig de llum: La supervivencia de las luciérnagas de Georges Didi-Huberman. Les idees de Didi-Huberman tenen menys a veure amb la pràctica d’una mena d’optimisme ingenu que amb la necessitat “d’organitzar el pessimisme”. I a això és al que convidem els nostres lectors. A veure les “resplendors inesperades” de les quals parlava Benjamin. En les seves pàgines, recupera Passolini partint de la inspiració de l’oposició de la gloriosa gran llum del paradís i les petites i erràtiques cuques de llum de les bosses infernals, defensa que es detecten espais d’insurgència, on les resistències sobreviuen, es reafirmen, reapareixen, es deixen veure malgrat l’encegadora sobreexposició de la “societat de l’espectacle”.

En paraules d’Ingrid Guardiola, l’experiència moderna per excel·lència és la de ser espectadors de calamitats des del sofà de casa, recordant Susan Sontag, i “necessitem una ecologia mediàtica de la mateixa manera que defensem una ecologia ambiental”.

Des de l’ARA participarem en el desmuntatge de les “visions apocalíptiques”. Val la pena intentar buscar informació potable, treballar per a la recerca de la veritat, la verificació d’allò que se sent o es llegeix en un espai públic on totes les relacions humanes vagin més enllà d’una simple transacció comercial.

Contra el fatalisme Daniel Gamper posa en evidència “la gramàtica individualista dels nostres temps” i ens recomana tenir en compte que essencialment depenem tots de tots. També per a la directora teatral Denise Duncan, l’oxigen està en la comunitat i en la cultura. En l’art i en la imaginació es refugia el músic Yacine Belahcene: “Si som capaços de crear, som capaços de canviar”.

Estem convençuts que una font d’oxigen és l’alfabetització digital, el sentit crític, la desintoxicació. Per a Manel Ollé, professor d’estudis xinesos a la UPF, “un motor de canvi pot ser accedir a informació més fiable”. Ens hi ajuden noms com els de David Bueno, Pol Morillas i Xavier Vives, l’economista que ens recorda allò tan gramscià i tan important que al pessimisme de la intel·ligència cal contraposar-hi l’optimisme de la voluntat. No són temps fàcils, però ni és l’apocalipsi, ni hi ha un destí escrit.

12 creadors i pensadors conviden a reaccionar contra la por i el pessimisme