Esperarem l’anyada d’aglans
Vàrem ser els habitants –alguns diuen que fórem els estadants– de l’Illa de la Calma. Aquest natural pausat i tebi ens l’ha atribuït molta gent de ploma, però sens dubte és Santiago Rusiñol qui el va difondre amb més èxit. Que derivi d’una realitat àmpliament coneguda i assumida és una altra qüestió. La gent que ha estudiat, per exemple, el bandolerisme a l’illa –Damià Ferrà Pons en lloc destacat, com en tantes altres disciplines– no pot fer seva la imatge baudelariana de luxe, calma i voluptat. No encaixa amb els seus coneixements més fundats. Record que un dia, passejant per l’Havana, vaig veure d’enfora un cartell lluminós de carnisseria que resultà ser el d’una fundació que obrava amb un lema irrebatible: “CIENCIA, CONCIENCIA, PACIENCIA”. El seu fundador fou el gran humanista cubà Fernando Ortiz Fernández, home, per cert, d’unes inquietuds i d’una activitat frenètiques. No seria gaire correcte parlar aquí i ara de la cultura de la paciència, o de la calma, de la placidesa o la morositat; llevat que ens moguem en un espai referencial ensenyorit exclusivament per les presses i l’agitació. Aleshores, d’aquell gran tòpic esdevingut denominació geoturística (ja periclitada, ara que hi pens), encara en podríem salvar alguns fragments.
Els nostres avantpassats feien kilòmetres vertiginosos de marge per poder sembrar una olivera al cim d’una muntanya inabordable, tot i saber que la dita olivera seria raquítica en el millor dels casos i produiria mig senallonet d’oliva els anys de baldor. També sabien que el manteniment de les marjades requeria uns esforços de gegant. Però tenien una gran capacitat d’espera, tenien paciència.
Ara, des de l’Associació de Varietats Locals de Mallorca, Andreu Adrover incita els pagesos a sembrar alzines, vista la travelada del preu del garroví. Un percentatge importantíssim d’aquestes llavoretes és fruit dels garrovers que els poders autonòmics ens animaren a plantar fa quatre dies. D’altra banda, els ametllers es moren. Alguna cosa hem de fer, és clar, per evitar que els nostres camps no siguin només paisatge. Però: resulta que una alzina tarda quinze anys a fruitar –malgrat tot, el senyor Adrover aventura: “Veurem una Mallorca amb sementers d’alzina, talment com si fossin ametlers o garrovers”.
No ho sé. Plantes un hotel i l’endemà ja ha fruitat. O un bar. Ni que sigui un kebab. Però no estam preparats per esperar la florida de les alzines.
