Esperit nadalenc

Sembla que arriba Nadal. Com si no fes dos mesos que la tele ens bombardeja amb anuncis de colònia i altres subtileses preceptives d’aquestes festes que han substituït el nin de la cova, els pastorets, els àngels i els senyors dels camells per donar la plaça d’icona oficial al grassonet barbat i vestit de vermell.

Toca, insisteixen, manifestar esperit nadalenc, que deu ser una cosa com mullar la targeta de crèdit en un bany de verrim sentimentaloide i bonal·lotisme retòric, i que no sé si inclou encara allò dels àngels, pau als homes de bona voluntat.

M’ho deman perquè el president del PP nostrat, Biel Company, deia precisament que volia transmetre esperit nadalenc, crec que a la copa de Nadal, que és una mena de roda de premsa però amb cava que s’inclou a la llista de generalitzats vicis d’aquests dies. Ho deia poc després que l’exbatle i nou candidat a l’Ajuntament de Palma, Mateu Isern, deixàs clar que no descarta pactar amb Vox. Ja saben, aquest partit que, en entrar al parlament andalús, ha provocat alarmes d’aquells que no s’han temut fins ara de quant d’ultramuntanisme es passeja fa temps i com si res fos estat per l’escenari politicosocial espanyol.

Mentre, a Inca, un suposat candidat de Vox feia acudits a Twitter demanant si ja havien mort els presos polítics catalans en vaga de fam. No tenc clar què en trobarien els àngels aquells, de la bona voluntat, perquè la cosa sona més a un altre personatge, caricaturesc i malvat, del relat popular mallorquí d’aquestes festes: “el Rei Herodes s’enrabia / perquè el Bonjesús és nat. / Sempre m’ho havia pensat / que el dimoni el se’n duria”.

La mirada religiosa popular condemna a l’infern el personatge cruel i ridícul que es deixa dur per l’ambició i comet un crim monstruós i especialment repugnant. Fins i tot ara, que a força de veure de tot per la tele convertim qualsevol cosa en espectacle efímer, la imatge d’un nin mort, ferit per un bombardeig o ofegat a les platges mediterrànies ens incomoda una mica. Dic una mica perquè després d’uns dies d’agitació histriònica, giram les càmeres cap al 'reality' de torn i que s’ofeguin, que els bombardegin o que es morin de fam a casa seva, però que no emprenyin. Que ve a ser el que intenta posar en pràctica la bèstia italiana, el que aplaudeixen a Trump els senyors del Ku Klux Klan (com David Duke, que va felicitar Vox pels seus resultats andalusos, tot afirmant que “aquí comença la reconquesta d’Espanya”), i no sé si és exactament el que pretenen els votants d’un partit que parla d’aixecar murades contra la immigració.

No són pensaments que quadrin gaire amb anuncis de perfum o de torró. Començ a patir que no m’apuntin a la llista dels cafres que, segons els populars i ciutadans, aportaran divisió als sopars familiars, com si per barallar-se no en fessin falta dos, i no hi hagués tant d’aquí a allà com d’allà a aquí.

Com a ofrena de bona voluntat voldria posar en aquest punt una imatge que associi a un dels pocs records nadalencs que em provoca certa tendresa: el de fer el betlem, que començava anant a la falda de Gràcia a recollir trossets minúsculs de paisatge, verdet, brotets de murta o de mata…, i passava per usar-los per a construir un món que tenia els mateixos colors que el món que ens envoltava, i omplir-lo de vida en una mena de joc dramatúrgic amb pastors i bèsties i àngels i reis exòtics. A aquells betlems no hi podia mancar el ciprell florit, aquells raïms de floretes com fanalets rosats o liles o carabassencs, que treu a les garrigues de l’illa aquest arbust de la família del bruc, cap a la tardor, però que solen aguantar molt o poc fins a Nadal.

Confés que, poc excursionista com som, pas gust de rodar tira tira amb el cotxe, per les carreterones de l’illa, aquestes que conserven alguna cosa del camí que varen ser i permeten una mena de relació propera amb el paisatge del qual formen part sense separar-se’n gaire, amb el ciprell que enguany ha florit molt… I en aquest punt pens que qualsevol dia hi fotran un desdoblament, o que els primers sis mesos de l’any que ve s’hi tiraran a damunt dos-cents cinquanta mil turistes de bicicleta… Francament, m’ho posen difícil, això de l’esperit nadalenc.